Enmig de la pluja

Viatge a les Illes Shetland

2011-03-06T17:50:00.058-05:00

Birmingham

Matinada del diumenge al dilluns

Són dos quarts de dues de la nit. A l'interior d'un McDonald's 24/7 del centre de Birmingham, la llum escassa pinzella una escena depriment, per la qual circulen una processó de personatges nocturns ―les cares llargues, els ulls caiguts―, estampes borroses fruit de la llòbrega il·luminació i de l'engany dels ulls cansats de tot observador. En una taula amagada, estratègicament disposada fora de la vista del mostrador, hi sóc jo i una noia i dos nois ―una catalana, la Marina; i dos alemanys, en Sebastian i en Christian. Estem matant el temps jugant a cartes, explotant fins la sacietat el joc d'El Mentider. Vora la taula, se'ns acumula una barricada de motxilles; sobre la taula, una única beguda: fem torns per fer la consumició de rigor. De tant en tant, un de nosaltres treu el telèfon mòbil i sense ni tan sols amagar una ganyota informa la resta que no han passat gaires minuts des de l'últim cop que ha mirat l'hora.

Són les dues de la matinada quan arriba un que ha begut una mica massa, s'asseu voreta meu i exhala l'últim sospir abans de caure en la inconsciència del son. Una treballadora del torn de nit del McDonald's, de mirada psicòtica i posat militar, sacseja el borratxo sense miraments. Un cuiner d'origen indú i semblant nerviós li fa uns copets tímids a l'espatlla, se li veu a la cara que prefereix que no es desperti. Arriben els paramèdics, que li aixequen la parpella superior i li enfoquen la llanterna a la pupil·la. «Come on, come on», repeteixen. Ja hem deixat de jugar. L'establiment es va omplint de curiosos. El borratxo romanceja, s'hi està tan bé, en la inconsciència! No vol despertar-se. Una paramèdica demana a la treballadora del posat militar si encara fan batuts d'aquells tan bons, que li'n ve de gust un. Entremig del renou, els quatre jugadors de cartes ens aixequem, ens abriguem i ens posem la motxilla. De la mateixa manera com hem entrat, tres hores abans, ara ens en anem, mig encorvats sota el pes al llom, deixant lloc per encara més curiosos.

Autocar de Birmingham a Aberdeen

Nit del diumenge a matí del dilluns, 9 hores

En arribar a l'estació d'autobusos, veiem que l'autocar de dos pisos que ens portarà en trajecte directe a Aberdeen ja hi és i que, desafortunadament, ja és gairebé ple. Pugem al pis de dalt i ens asseiem on podem. En Christian i en Sebastian desapareixen cap al davant de l'autocar. A la Marina li toca una dona grossa al davant que està ben estirada i una noia a la vora que dissimuladament li va fent cops de colze per guanyar territori. Jo no tinc més sort, la meva companya de seient té la seva pròpia tàctica, va fent cops de cul per guanyar-me uns centímetres, però jo no cedeixo. Tot i així, dormo d'una tirada fins que arribem a Glasgow, ja de matí. Escric al diari: «Tot just ara hem aconseguit un lloc per dues persones per a cada una, tot el viatge l'he fet vora d'una noia negra que anava prenent possessió del meu seient a cada minut que passava a base de cops de cul. Això és la guerra! Està plovent i fa pinta que deu fer força fresca. Des de l'autocar, des de l'altra banda d'un vidre tintat que publicita la companyia, Glasgow es veu una ciutat grisa, tristoia, de ciment. Tinc curiositat, per això, per veure el recorregut de Glasgow a Aberdeen. Ara comença a nevar! I uns flocs de neu més grans!».

Aberdeen, la ciutat del granit

Dilluns

Després de nou hores a l'autocar, arribem una mica cansats a Aberdeen a les dotze del migdia. Esmorzem al Cafè Costa de l'estació de trens i busos i anem a l'hostal, el Youth Hostelling International. Està prou bé, ens donen una habitació per a quatre. Sense gaire pressa, sortim a explorar una mica el barri i comprem uns espaguetis i salsa de tomata per fer el dinar, mentre els nois dinen els seus sàndvitxos que s'han endut des de Birmingham (duen una bossa enorme plena de menjar!). Cap a les 5 anem tirant cap a la ciutat vella i, en voler baixar fins la catedral de granit i cap a la platja fem cap, ja fosc, al capdamunt d'un turó des del qual es veu d'una banda tot Aberdeen il·luminat (Aberdeen, la nuit!) i, de l'altra, la platja negra com la gola del llop i el far. Bufa un vent de mil dimonis (no sabíem que allò no n'era més que el primer tastet). Un altre fragment del diari: «Hem tornat a la ciutat vella i hem sopat en un restaurant xinès, jo una sopeta de 3'75 lliures morrominses. Com que fa poc he estat malalta i encara m'estic recuperant i com que la Marina n'està ara i sembla que té febre, hem tornat aviat a l'alberg mentre els nois s'han quedat pel centre. Demà és el meu aniversari...».

Dimarts

Vint-i-quatre anys. Uf. Comencem el dia anant a esmorzar en un Cafè Nero (per ara des que som a Escòcia només hem anat a llocs italians i xinesos!) i tot seguit baixem de nou a la ciutat vella, travessant l'Union Street, el carrer principal de la ciutat. Molts dels edificis d'Aberdeen són de granit, i li donen a la ciutat un to gris, apagat. Amb la intenció d'arribar fins al far, ens creuem un dels pocs gratacels de la ciutat, i en Sebastian i en Christian proposen de pujar al pis més alt per poder tenir una bona vista d'ocell de la ciutat. Sembla que és una cosa que fan sovint, perquè s'estranyen quan els comento que mai he pujat en un gratacels qualsevol per veure una ciutat des de dalt. Tant a la porta exterior com interior de l'edifici ens trobem una persona que ens l'obre sense demanar explicacions, i entrem a l'edifici com a cal sogre. Sembla un edifici de l'Ajuntament d'Aberdeen, però quan arribem al pis de dalt de tot (17è) fa més aviat pinta de ser algun tipus de residència. La vista des de dalt de l'edifici és prou bona, a una banda es veu tota la ciutat estesa llarga i ampla com és, a l'altra banda es veu el blau grisós del Mar del Nord. Crec que agafaré per costum aquesta pràctica de pujar als gratacels en els futurs viatges que faci!
En baixar, preguntem pel far i, seguint les indicacions una mica ambigües que ens dóna un transportista, arribem a la platja. És el que més m'agrada d'Aberdeen. Del passeig surten cada uns 30 metres unes escales de pedra massissa que baixen a la platja i la separen en petites cales. Baixem en una de les cales. Un rierol dificulta que puguem arribar a la sorra sense mullar-nos, però ho aconseguim. Ha sortit el sol i, ja us ho dic jo, quan surt el sol en aquesta illa, de cop i volta tot es veu molt més bonic. És marea baixa, i veiem com puja lentament. Toquem el Mar del Nord, ens fem fotos amb les lletres «Aberdeen 2011» escrites sobre la sorra compacta i humida, juguem a escapar de les onades. I a continuació tot passa molt depressa: la Marina comenta: «No ens enxamparà la marea, oi?» i jo responc: «Va, i ara, no ho veus, si puja molt lentament». I, de cop, com responent al meu desdeny, una gran onada vinguda de qui-sap-on, lentament però sense sense pausa avança cap a nosaltres. Passa a passa lentament ens enretirem, però incomprensiblement no hem calculat bé la distància, i ens posem a córrer cap a l'últim racó de sorra lliure perquè no ens enxampi l'aigua freda de mig febrer. De cop, ens trobem sitiats entre l'aigua de l'onada que avança amenaçadorament i el rierol... Segons més tard, estem tots xops fins a mitja cama!
Amb les botes fent xip-xop ―la Marina i en Christian se les han tretes i ara van descalços, amb les botes de la Marina es podria omplir tot un cossi d'aigua―, caminem en direcció cap al far, per acabar descobrint que ens hi separa tot el canal d'aigua que connecta amb el port. Desistim, i anem a dinar en un Burger King davant la platja. Un cop dinats i una mica més eixuts, tornem a l'alberg per buscar les motxilles i anem a la terminal de ferry, després d'haver comprat un succedani de sopar en un Marks&Spencer.

Ferri d'Aberdeen a Lerwick

Vespre i nit del dimarts i matinada del dimecres

Són les set del vespre quan entrem al ferri, de la companyia Northlink. Ja és ben fosc. El vaixell en sí és una passada, té de tot i més i l'interior sembla el d'un hotel de cinc estrelles. Al bar de la proa trobem una taula amb quatre butaques i comencem a jugar a un joc de cartes que els alemanys anomenen Rommé i que tardo déu i ajut a entendre que es refereixen al Rummy, una mena de Continental. Uns altaveus ens informen que el vaixell estarà dues hores calibrant, que pel context em sembla entendre que es refereix a que estarà dues hores per trobar el punt d'equilibri i no balancejar-se tant, i és que déu n'hi do com es balanceja! De fet, es balanceja tant, que abans que hagin passat les dues hores notem com el cap ens balla una mica. Al cap d'una estona, comencem a notar com l'estómac comença a fer de les seves. No m'he marejat mai en vaixell ni en ferri, i estic convençuda que, a mi, això no em passa. En Sebastian, que un cop va estar deu dies navegant pel sud del Mar del Nord, ens explica que a la proa és on més es nota la sensació de mareig.

Sortim a la coberta de la popa (l'única oberta als passatgers) perquè ens toqui una mica l'aire. S'hi està tan bé! El cel és negre com la gola del llop, no hi ha ni una estrella. El vaixell dansa entre les onades, que s'aparten esverades, i deixa en el mar una estela blanca que la foscor engoleix. M'imagino un mapa, ens veig com un puntet minúscul enmig d'aquest gran bassal d'aigua que és l'oceà atlàntic. Lluny, a l'est, hi ha una mica d'il·luminació, sembla que resseguim la costa d'Escòcia. Ens aboquem sobre la barana lateral, i intentem mirar endavant, cap al nord, d'on bufa un vent furiós que duu gotes de la pluja i del mar i que ens fueteja la cara. Ens quedem una bona estona a la coberta, contemplant absorts l'oceà. De cop, se m'apropa en Christian i em comença a parlar de «creepy places» i de com el vaixell li recorda a la pel·lícula Ghost Ship, i quan em començava a explicar una llegenda negra d'un castell abandonat en un bosc a Alemanya, començo a sentir un feble: «Happy Birthday to you...». Em giro i em veig la Marina amb un pastís de xocolata entre les mans, amb les espelmes «24» (apagades, el vent les ha bufat per mi!). Em fa molta il·lusió, no m'ho esperava gens, pensava que ja ho celebraríem en arribar a les illes. Qui m'ho hauria d'haver dia que algun dia celebraria l'aniversari al mig de l'oceà! Ara bé, amb l'estómac remogut com el tenim, optem per no menjar pastís fins que, com a mínim, portem un parell d'hores ben ancorats!

És un viatge molt mogut. Quan tornem a entrar dins del vaixell (estic tota salada com si m'haguessin tirat vestida al mar i m'haguessin posat a assecar!), tornem a la proa, on el vaixell fa uns bots que ens hem d'agafar a les baranes per no caure. La Marina i jo caminem en ziga-zaga, de punta a punta dels passadissos, els nois caminen una mica més rectes, però els treballadors del ferri caminen més rectes que els models en les passarel·les! Entre tot, quan arribem a la proa, tan sols tinc temps d'agafar una bossa de plàstic qualsevol i abans d'arribar al lavabo... Bé, és fàcil d'imaginar-se la continuació. Quin desastre, la primera vegades que vomito el dia del meu aniversari! Després d'això (i perquè pot molt ben bé ser que el meu cas hagi sentat precedents), ens mudem a la popa del vaixell, on els moviments són menys bruscs i, a una mala, podem sortir a la coberta. Després d'això, em sento com nova i quan anem a dormir en un banc molt còmode del vaixell (amb una bufanda embenant els ulls perquè no tenen la cortesia de tancar els llums), m'adormo d'una tirada i no em desperto fins l'endemà al matí, quan les moviments del vaixell són tan bruscs que les cadires es belluguen i les coses se'ns mouen amunt i avall sobre la taula fins que cauen al terra.

En Sebastian ens informa que està malalt, ja són dos malalts de quatre. Sortim a la coberta, el ferri està travessant tot de petites illes difuminades entre la boirina que entela la postal. En cada cap i en cada illa s'hi veu la llum d'un far que malda per fer-se veure entre la blancor. Mai dels mais havia vist tants fars junts en la meva vida!

Illes Shetland

Dimecres

Un cop el ferri s'ha aturat, esmorzem dins del vaixell mateix el que havia de ser el sopar del dia anterior i encetem el pastís de xocolata del meu aniversari, mentre esperem que descarreguin els vehicles. Som els últims passatgers que quedem al ferri, ens aixequem i mentre ens carreguem les motxilles la Marina senyala fora de la finestra: «Mireu, aquell ocell que té el cap sota l'aigua i el cul tan negre! I allà n'hi ha un altre! I un altre! Ai! Són foques!». Sí, unes cinc o sis foques que ens han vingut a rebre juganeres entre el moll i el vaixell! És la primera vegada que vaig veure foques, i em va fer molta il·lusió. Un bon principi molt prometedor a les illes Shetland!
A partir d'aquí el relat serà en passat. És el que té escriure en dies diferents, sense fixar-m'hi gaire i sense ordre ni concert :) Per exemple, el parell de paràgrafs que vénen a continuació són els últims que escric de tota aquesta entrada, i seran de qualsevol manera perquè no recordo gaire com va anar tot. Teníem clar que llogaríem un cotxe, de manera que només sortir de la terminal ja vam dirigir-nos cap a l'oficina de lloguer de cotxe tot seguint el mapa que vaig dibuixar de qualsevol manera sobre el revers dels meus bitllets d'autobús cinc minuts abans de sortir de Beckenham. El cotxe que ens van deixar era un Ford Fiesta blanc, com que tots teníem menys de 25 anys només podíem tenir un conductor.

Amb la Marina al volant (exactament cada cop que entrava al cotxe buscava el cinturó amb la mà esquerra al cantó contrari, pobra), vam dirigir-nos a Scalloway, seguint les indicacions del meu mapa. Ens va costar Déu i ajuda (ajuda d'un vell pastor) trobar el B&B, que era espectacular. Les habitacions eren una passada, i l'amfitriona, la Beth, era maquíssima. Ens va explicar que encara no teníem les habitacions preparades (havíem arribat abans del compte), però així i tot ens va deixar deixar-hi les motxilles. Ens va preguntar si havíem planificat ja algun tipus de recorregut i, com que no ens hi havíem preocupat gaire, ens va escriure una llista d'indrets que podíem visitar. Abans de deixar-nos sortir, ens va proveir de botes impermeables, gorros de llana i capelines. No ens imaginàvem fins a quin punt eren necessaris!
Aquell primer dia recorreríem el sud de Mainland (l'illa principal), el dia següent ens dirigiríem a les illes del nord i el tercer dia ja ho veuríem. Així, vam començar la ruta que ens havia marcat la Beth en un mapa que ens va donar.

Badia Gulber Wick, primer contacte amb el vent, la pluja i els trencants d'onades espectaculars:
Badia de Fladdabister:
Aith Wick:
Vam continuar el recorregut cap al Mossy Hill, el turó molsós, des d'on hi havia una molt bona vista, però de cop i volta, en pujar, ens vam submergir en un mar de boira que ens va impedir veure res. Així, vam continuar cap al sud, parant a dinar a l'aeroport de Sumburgh, un dels únics llocs de totes les Shetland on es pot menjar alguna cosa a l'hivern. L'aeroport era per vols nacionals (escocesos, s'entén), i em va sorprendre moltíssim que de cada vint persones, només una era dona i els altres homes. Nosaltres, amb les botes d'anar a regar i les capelines, semblavem pagesos acabats de sortir de l'hort:
Vam continuar cap al sud, fins a la punta més meridional de Mainland, Sumburgh Head, on s'hi alçava un far:

Aquell vespre, en Sebastian es va posar malalt. Tenia febre i es trobava malament, de manera que el vam deixar al Bed&Breakfast amb la Beth i l'Ian (ja eren com els pares) mentre la Marina, en Christian i jo anàvem a sopar a Lerwick. A la carretera, la nit era tranquil la, fosca; només una lluminositat al final de la carretera (de Lerwick, la capital) i els fars d'uns pocs cotxes trencaven la foscor. La ràdio estava encesa, pero cap de nosaltres hi paràvem gaire atenció. La música sonava fluixa i amb interferencies constants. Estavem tots tres en silenci, jo, des del seient del darrere tenia la vista perduda al cel. En la foscor del cel. I de cop vaig fer un bot al seient. El Christian es va girar, esverat: "What's going on?" "A star, there's a star on the sky!". Una petita esperança que, al cap i a la fi, potser sí que veuríem les aurores boreals!

Vam aparcar a l'embarcador, com ens havia aconsellat la Beth en un accent molt escocès ("parrrk in the pierrr") i vam sopar en l'únic lloc que vam trobar obert, ben poc típic i tradicional (la globalització ja ha arribat als llocs més insospitats...). En sortir vam passar pel The Lounge, un pub shetlandès. Es veu que cada dimecres s'hi reuneixen músics espontanis i toquen una mica de música de les Shetland. Quan vam arribar, hi havia un violinista, un parell de flautes i un al piano. La música era com me l'hauria esperat, força cèltica. El dia següent, en Christian no se li va ocórrer res més que dir-li a la Beth que «the music was funny» i, tot i que va intentar amagar-ho crec que la nostra amfitriona es va ofendre una miqueta! Al pub hi havia gent de totes les edats compartint taula, i no cal dir que ens van mirar ben sorpresos quan vam entrar. Gairebé ens miraven amb tanta curiositat i insistència descarada com al bar de Vallverd... :P
Vam sortir cap a les 11 i vam anar directament al cotxe. El camí de tornada entre Lerwick i Scalloway era molt fosc i ara el cel era un mantell tot recobert d'estrelles. Vam parar en un dels punts més foscos que vam trobar i vam aparcar el cotxe al voral de la carretera. El cel era fosc i estrellat, sí, però no hi havia rastre de les aurores. Vam recolzar-nos contra el costat del cotxe i vam alçar la vista. Vam identificar Orió, les dues Ósses i, és clar, l'estrella polar. L'últim cop que havia vist les estrelles va ser a Ivars (aquí a Londres ni la possibilitat n'havia tingut), i em vaig adonar que a les Shetland tota la volta celeste estava com tirada més cap al nord, totes les constel·lacions i l'estrella polar estaven més cap al nord de com estan a Ivars. És difícil d'explicar, però en aquell moment em vaig adonar que érem molt al nord, ja que podíem veure el punt de referència del Pol Nord molt més proper. En fi, el cas és que no vam veure ni el més petit indici de les aurores, i al cap de deu minuts, congelats, vam tornar a entrar al cotxe i vam tornar cap a Scalloway.

Recorregut cap a les illes del nord

Dijous

L'endemà al matí, en Sebastian ja es trobava millor, si bé encara empiocat. Ja teníem dos malalts a l'expedició! La Beth, per la seva part, no deixava de sorprendre'ns. Ens va preparar un esmorzar escocès molt i molt consistent, ja que deia que només hi havia una estació de servei amb menjar oberta en tot el recorregut que faríem aquell dia. Ens va posar un bol amb porridge i un plat amb botifarra negra, salsitxes, un parell d'ous ferrats, tomata i bacon, i ens va torrar dues llesques de pa a cadascun. Mentre sopàvem, la Beth ens va explicar que les aurores no sempre són tan espectaculars com surten a les fotografies i que de vegades costen una mica de veure. Ens va explicar que, quan les aurores són blanques, al principi semblen fars de cotxes que vénen del nord. Un cop esmorzats, vam sortir del B&B amb pas lent i cerimoniós, plens com estàvem.

Aquell dia anàvem cap a l'illa més septentrional, Unst, que era alhora una de les més boniques, segons la nostra amfitriona. M'agradaria poder dir que el clima havia millorat una mica respecte al dia anterior, però va ser ben al contrari. Vam pujar amunt i amunt, entremig de pastures daurades sota un cel gris brillant, deixant enrere tot d'ovelles i d'aquesta espècie de ponis únics de l'illa. Per arribar a Unst, havíem d'anar fins al tot de l'illa Mainland, travessar l'estret fins l'illa de Yell, creuar tota l'illa de Yell i travessar l'estret fins a Unst. Vam arribar sense problemes a la primera petita terminal just quan el ferri estava a punt de sortir. Era increïblement barat. Vam embarcar, érem tan sols quatre cotxes, i el trajecte durava uns vint minuts, que vam aprofitar per pujar al vaixell per xafardejar una mica com era. Em va sorprendre moltíssim el fet que fos ben luxós! Vam anar al luxós lavabo i vam tornar al cotxe just a temps per desembarcar.

Vam continuar amunt, creuant ara Yell. Es diu que: «Yell is hell, but Unst... oh, Unst!», referint-se al fet que l'illa de Yell és erma, morta i lletja mentre que Unst té fama de ser l'illa més bonica. Ens va dir la Beth que en realitat Yell és també molt bonica si t'allunyes de la carretera principal, però que el problema era que tots els qui creien el contrari era perquè utilitzaven l'illa simplement cap a un viaducte cap a la més famosa Unst. I és això exactament el que vam fer nosaltres. Vam creuar la pastura groguenca (potser una mica més ensopida que la resta) de Yell sense intenció de desmentir l'opinió generalitzada i vam arribar a la terminal de Gutcher, Yell, just a temps per poder agafar el ferri que estava a punt de marxar. En aquest segon transbordador (que ja més que un vaixell era un rai) hi havia només un altre cotxe.

Vam continuar el nostre camí cap al nord. Tot i haver estat al Canadà i haver-hi trepitjat l'oceà Àrtic, mai havia estat tan al nord com ara, com em recordava constantment el paisatge: Unst va resultar un festival de cartells indicant les «most northern» coses de tota la Gran Bretanya. A la centraleta de correus «most northern», vam comprar postals que vam enviar amb el segell especial «Britain's Most Norherly's Post Office, Baltasound, Unst, Shetland» des de la bústia «most northern» de tota la Gran Bretanya. Mentre compràvem postals de frarets (puffins) i aurores boreals, vam preguntar a la cartera de l'oficina si veuríem alguna de les dues coses abans de marxar de les illes. La dona ens va dir que deien que s'esperaven unes aurores molt espectaculars en els propers dies si s'aclaria el cel, i ens va comentar que ella feia tres anys que no en veia... si bé també ens va reconèixer que no mirava gaire el cel. Pel que feia als frarets, ja ens va assegurar que no en veuríem, perquè, com a Terranova, a l'hivern emigren.

Vam continuar enfilant amunt, i vam passar pel cementiri «most northern» (làpides i creus senceres cobertes de molsa i una làpida que destacava sobre totes les altres per ser nova, brillant i per l'epitafi que ens va dur de cap una bona estona: «In Memory of Marion M. Sutherland, died 17th November 1929 aged 18 years, beloved wife of William Mathewson, died 1st April 1991, aged 87 years, also their infant son Robert Scollay»), l'església «most northern» (una església moderna, petita i simple metodista que feia pinta que la majoria de visitants són curiosos) i el poble «most northern».
Vam seguir pujant i cada quilòmetre que pujàvem la boira era més densa. El nostre objectiu era el turó de Saxa Vord, un dels més alts de les Shetland, des d'on havíem de veure el parc nacional de Hermaness (un dels més bonics del país i dels més concorreguts pels amants dels ocells) i Muckle Flugga, el far més septentrional de la Gran Bretanya, que es troba en un petit illot. El far en qüestió va ser construït pel pare de R. L. Stevenson, i es veu que l'escriptor va basar-se en la forma de l'illot per localitzar la seva novel·la L'illa del tresor. Ara bé, al turó de Saxa Vord ens hi esperava una decepció. La boira era ara tan espessa que tan sols s'intuïa la forma del Hermaness endinsant-se en l'oceà però del far i l'illa de Muckle Flugga no se'n veia ni rastre.

La carretera arribava fins una estació d'un radar naval que havia estat operatiu entre el 1940 i 1945 que a partir d'aquest any es va convertir en base de comunicacions i radar de la RAF, la força aèria britànica. Ens vam posar les capelines i les botes d'aigua i vam sortir. El vent que bufava era tan fort que semblava que arrencaria la porta del cotxe. Vam caminar fins l'extrem i vam comprendre per què les guies de viatges recomanen que els viatjants que es dirigeixen a aquella punta de l'illa no portin pantalons impermeables: a diferència d'altres indrets de l'illa, la terra no acabava en un penya-segat, sinó en una baixada pronunciada dels prats humits en què, si el viatjant despistat rellisca, és d'allò més probable que mai ningú torni a saber d'ell. Personalment, tot i que no duia pantalons impermeables, pensava que la meva capelina de monjo tibetà s'ocuparia de fer-me relliscar de totes formes, i vaig intentar no atansar-me gaire al final de la terra.

Vora l'estació de la RAF s'hi alçava un petit turó i, mentre la Marina, en Christian i jo fèiem un parell de fotografies a un poni que s'havia apropat a la valla d'un prat proper, en Sebastian va desaparèixer en la boira turó amunt. Com ja he dit, feia un vent espantós, i no se sentia res de res. En veure que en Sebastian havia desaparegut de la vista, vam començar a pujar el turó tots tres, recordant les intrigants paraules de la guia: «if you slip, you will slide more easily». Els cabells em fuetejaven la cara, gairebé no podia tenir els ulls oberts i em costava de moure amb la capelina, que feia efecte vela de vaixell. Pujàvem lentament, assegurant cada pas que avançàvem.

Aviat el vam distingir, amb els contorns borrosos contra la blancor, ben amunt del turó amb els braços estesos. «Més enllà», va dir, pletòric, quan vam arribar on era, indicant amb el dit el mar de boira que hi havia davant nostre, «no hi ha res, només el Pol Nord». Només algú que ha estat en un extrem inhòspit de la Terra pot entendre per què és especial sentir-se tan lluny de tot, assotat pel vent i la pluja, abraçat pel vent, abraçat pel fred, sobre un terreny tan inhòspit que ni tan sols els arbres hi volen crèixer. Només sentir la frase: «Més enllà no hi ha res, només el Pol Nord» és suficient per donar sentit a aquell viatge fred i incòmode. Fred i incòmode, sí, però especial. Únic. Màgic, gairebé m'atreviria a dir.

De tornada cap al B&B, vam parar a Gloup, al nord de l'illa de Yell, unes sis milles enllà de la carretera principal. Gloup Voe és una ria pronunciada vora d'on, l'any 1881, va tenir-hi lloc la desgràcia més gran de les illes Shetland, quan van morir 58 pescadors (la majoria de Gloup) que van sortir a pescar en les seves barquetes i que els va sorprendre una tempesta. Només es van trobar 7 cossos, els morts van deixar 34 vídues i 85 orfes. Vora la ria l'any 1981 van erigir-hi un memorial, cent anys més tard, consistent en una escultura de pedra d'una dona amb un nadó en braços, que mira l'horitzó esperant en va que torni el seu marit. Quan la Beth ens n'havia parlat al matí, la seva cara era una ombra de pesar... i no vaig poder evitar que em sorprengués com un accident que havia tingut lloc tant temps encara la podia afectar tant.
En tornar al B&B estàvem esgotats. Ens vam dutxar tranquil·lament i vam descansar una estona. Com que encara no havíem provat el menjar autòcton, vam decidir que aquell vespre soparíem en un restaurant propi de les illes. No recordo el nom del restaurant (que ens va recomanar la Beth, és clar), però el que sí que recordo (l'estómac és agraït) és que ens van portar un marisc boníssim, tot i que als nois els va costar un ronyó i mig. En sortir, en Sebastian, a qui li havíem explicat l'intent de veure les aurores del dia anterior, va dir que volia tornar-ho a intentar. Que aquest cop, com que ja hi érem tots quatre, sí que les veuríem. Era aviat, encara no les 10 del vespre, i vam decidir que ens allunyaríem més de Lerwick que el dia anterior, perquè la possible contaminació lumínica no ens amagués les aurores. Va ser així com va començar l'autèntica caça de les llums del nord. Vam pujar i pujar, sempre agafant la carretera o camí que enfilava més cap al nord, sense importar-ne la importància. En Christian tenia descarregat el mapa de les illes al seu mòbil i tenia un localitzador GPS, de manera que no ens vam preocupar gaire de cap a on anàvem o deixàvem d'anar. Al cap d'una estona vam parar.

Érem en un camí rural. Vam apagar el motor i els llums del cotxe, i vam sortir. La nit era tan estrellada com l'anterior, però a part d'això, res. Vam forçar la vista, en direcció cap al nord. Era com si penséssim que si ens concentràvem prou, apareixerien. Va ser en Sebastian qui va trencar el silenci. «Mireu! Mireu!», assenyalava cap a una dèbil lluentor llunyana, «són les aurores, n'estic segur!». «Que va, és un poble!» «Mira, si és un cotxe!» «No, no, la llum continua!» «Però perquè es mou així?» «Us dic que són les aurores!» I de cop, es van fer molt més evidents, una pols blanca bellugant-se en la part baixa del cel. Vam recordar les paraules de l'empleada de l'oficina de correus d'Unst: «Fa temps que no les veig, però diuen que aquesta setmana, si el cel és clar, seran impressionants!». O sigui que vam decidir que el motiu pel qual no eren prou impressionants era perquè no érem prou al nord, i perquè podia ser que encara hi hagués massa il·luminació.

Vam tornar a pujar al cotxe, enfredorits però emocionats, i amb un objectiu clar: pujar i pujar fins que només el mar intercedís entre nosaltres i el pol nord. Amunt, amunt. No ens vam creuar cap vehicle en cap moment. Cada cop era més fosc, cada cop estàvem més aïllats. I va ser en aquestes condicions, quan ja gairebé havíem arribat a la destinació, que se'ns va encendre l'indicador que estàvem a la reserva de gasolina, a 45 quilòmetres d'Scalloway. La Marina va fer un bot al seient de l'ensurt. Cap de nosaltres no havia pensat en cap moment que se'ns podria acabar la gasolina. Vam parar on érem, ja no calia anar més amunt, ja era fosc com la gola del llop. El vent ja tornava a l'atac i ens copejava sense escrúpols. Ara ja era innegable que ens trobàvem davant les aurores boreals, però ara ja teníem el cap a un altre lloc. Vam riure de valent de la ridiculesa de la situació, un riure una mica histèric entremig del nerviosisme i la hilaritat. Érem com la versió moderna dels estúpids viatgers que ―segons la mitologia cèltica― seguien al focs follets, esperits entremaliats lluminosos que intenten desviar els viatgers del seu camí tot retrocedint a mesura que aquests s'hi apropen.

Vam quedar-nos uns deu minuts contemplant les bellugadisses onades de blancor que es pintaven i despintaven al cel negre com el carbó. Si més no, si ens quedàvem encallats en algun punt de la illa tindríem espectacle... I vam començar a baixar, posant en pràctica la Marina tots els truquets per gastar menys gasolina: no prémer l'accelerador en pujada, no prémer en cap moment el fre... De cop, en un petit poblet pel qual vam passar, vam veure-hi una gasolinera. El cor ens va fer un bot, però no vam tardar gaire a veure que estava tancada i només es podia treure gasolina si teníem una targeta de prepagament.

Fèiem quilòmetres i quilòmetres, conscients que en algun moment el cotxe diria prou. Ara la nostra filosofia era ja la d'intentar avançar tant com poguéssim per haver de caminar com menys quilòmetres millor. Un altre poble, una altra gasolinera tancada, una altra frustració. En Christian, «the map guy» (li dèiem així perquè estudia una cosa semblant a cartografia), no treia els ulls del seu mòbil amb GPS, i de tant en tant ens comentava la situació: «Ja està, queden 20 quilòmetres de no res!... Ui, ups, 20 milles, perdó!». Al final, ja ningú tenia gens clar quantes milles o quilòmetres ens quedaven cobrir per arribar, però el petit Ford Fiesta platejat anava complint sense complaint. Ara ja sortia el cartell de Scalloway, «12 milles», «10 milles», «6 milles», «ah, que bé, això ja ho podem caminar», «5 milles», «4 milles», «3 milles», «2 milles», «1 milla». Es va apagar la llum de la reserva, ara ja sí que literalment ens movíem per la inèrcia. Ja vèiem el B&B, ja aparcàvem, i plop, allà se'ns va quedar el cotxe, perfectament aparcat vora la furgoneta de la Beth i l'Ian. Quan vam sortir el cotxe estava fastigós, ple de fang per dins i per fora, i sense ni una gota de combustible. Vam anar a dormir tot acomiadar-nos del patètic vehicle.

Nord-oest de Mainland

Divendres

Abans que ningú es despertés, vaig baixar al jardí per trucar al número de l'oficina de lloguer de cotxes ―el número de telèfon estava pintat al lateral del cotxe― per informar que ens quedàvem el cotxe un dia més. Abans de penjar em van demanar que el cotxe el tornéssim ple de gasolina i net. «Uhum, sí, és clar», vaig respondre. La magnífica Beth ens va donar una mica de gasolina que el seu marit guardava per tal que poguéssim arribar a Lerwick, i com cada matí ens va ajudar a decidir la ruta. Ja era l'últim dia al B&B i, després d'escriure al llibre de notícies, vam acomiadar-nos de la Beth. Evidentment, el primer que vam fer va ser omplir el dipòsit a la gasolinera de Lerwick i després vam anar a comprar una botella de vi catalana i xocolata alemanya per regalar-li a la Beth i al seu marit per la seva amabilitat.

Feia un dia molt maco, molt assolellat. I vam enfilar carretera amunt, creuant prats i més prats groguencs desproveïts d'arbres. Pertot hi havia ovelles i ponis pasturant. El nostre objectiu era albirar l'illa d'Uyea (pronunciat Oh yeah!), a Northmavine, la vista preferida de la Beth i a on no teníem ni idea de com arribar, perquè segons el mòbil d'en Christian el lloc no estava comunicat per carretera. Una mica més enllà de North Roe, la carretera es va convertir en un caminet i va acabar desapareixent turó amunt entremig de tres casetes molt mones si bé una mica velles ―de fet, una estava gairebé en ruïnes―. Vam sortir en Christian i jo i vam trucar a les portes de les cases. Les dues en més bon estat semblaven habitades, perquè per la finestra d'una vèiem la cuina desendreçada amb alguns pots damunt del banc i l'altra casa tenia un jardinet molt ben cuidat. Tot i així, ningú no va sortir a respondre'ns.

Quan ja tornàvem cap al cotxe, vam veure al peu del turó una petita cala on hi havia un pescador amb l'aigua que li arribava fins als genolls, caminant dificultosament amb les botes altes. Vam baixar. El terra era tot fangós i ens ensorràvem a cada pas. Quan el pescador ens va veure va sortir de l'aigua i ens va venir a parlar. Per algun motiu, des de lluny m'havia imaginat que seria ja gran, un pescador vell, i potser per això em va sobtar veure que era jove. Ens va explicar que tot just aquell dia començava la temporada de la pesca del salmó, però que encara no havia pescat res, i que estava a punt de desistir. Quan li vam preguntar sobre com arribar a Uyea, ens va informar que tan sols hi ha un caminet estret i empinat que passa per Sandvoe i que tan sols hi podríem arribar en un quatre per quatre. Quan en Christian li va ensenyar el petit Ford Fiesta amb què ens proposàvem dur a terme aital gesta, el xicot es va esgarrifar. Ens va explicar que, en realitat, no era un camí oficial, sinó que l'havia "traçat" un pastor vell veí de la zona a cop d'aixada i que, després dels dies de ruixats que havien tingut, es trobaria en molt mal estat.

Capcots, vam decidir que el millor era fer-li cas. Havíem de tornar el cotxe al cap d'unes hores i el ferri marxava a les cinc de la tarda i no era qüestió de fer el ruc. Vaig agafar la guia sobre les illes que havia tret de la biblioteca de Bromley per agafar alguna idea sobre on podíem anar, ja que havíem anat ja fins tan lluny. La guia, que era més aviat un manual sobre la flora i la fauna de les illes, deia tant i tan poc a la vegada que fins llavors no li havíem fet gaire cas. Ens va semblar que la fotografia que duia com a peu de pàgina «the battered cliffs of Eshaness looking across Calder's Geo from South Head of Caler's Geo» era molt bonica, i sense pensar-nos-hi més, vam tirar cap a Stenness i Esha Ness, des d'on la guia ens informava que podríem veure aquella vista.

La veritat és que difícilment ho hauríem pogut escollir millor. Ja el camí fins al cap d'Stenness i Esha Ness va ser preciós, sota el sol brillant que feia ara, passant entremig dels camps de pastura encara daurats per l'hivern, constantment veient el mar intens a l'horitzó. Per l'acció de les onades, s'havien esculpit al mar tot de piles de pedra i roques de formes ben curioses que sobresortien de l'aigua. A l'extrem del cap, com no podia ser d'altra manera, s'hi alçava un far a contrallum, i als seus peus la terra queia en picat sota l'aspecte d'uns penya-segats als peus dels quals les onades picaven amb gran força, desprenent explosions d'espuma blanca a cada impacte contra la roca. Ens hi vam estar una bona estona, hipnotitzats per l'anar i venir de l'Atlàntic.

Tornada
Dissabte i diumenge

En pujar al cotxe de nou, tots sentíem que el viatge havia acabat. Vam tornar a Lerwick i vam dinar de qualsevol manera al cotxe (fish and chips els nois i jo i una mena de patates fregides a la bolonyesa la Marina). Sense haver tingut temps de dedicar més temps a la capital de les illes, vam tornar el cotxe i vam encaminar-nos a la terminal del ferri. El ferri va partir puntual a les cinc de la tarda. El vaixell feia uns bots encara més espectaculars que a l'anada, em feia l'efecte que en algun moment sortiríem volant catapultats pel balanceig del vaixell. Aquest cop no em vaig marejar, si bé tampoc no vaig donar peu a marejar-me, ja que em vaig estirar ben aviat i no em vaig moure fins que ja arribàvem a Aberdeen. Els nois sí que es van marejar una mica, i la Marina del tot, fent cas a la profecia d'en Christian que abans que s'acabés el dia tornaria a veure les patates a la bolonyesa.

Vam arribar cap a les nou del matí a Aberdeen, amb el cos tot sacsejat, i les primeres hores del matí no vam ser bons per res més que no fos jugar a cartes una i altra vegada. Cap a les 12 del migdia vam decidir moure'ns una mica. Vam deixar les motxilles a la consigna de l'estació d'autobusos i vam anar cap a la platja, on hi vam passar la resta del dia. Quan es va fer fosc vam anar a l'estació d'autobusos i després d'un viatge de nou hores vam arribar a Birmingham a les quatre de la matinada. Així va acabar aquest viatge, de la mateixa manera com havia començat: en un Birmingham fred i fosc de matinada.

Recull audiovisual
Vídeos que va fer en Sebastian a la tornada. Sobre el primer hi ha dues coses a dir: totes les imatges són reals... menys la de les aurores boreals. No eren ni molt menys tan espectaculars, el vídeo que tenim de les aurores (el so és real) és negre com la gola del llop, heheh. La segona cosa és que hi ha un moment que es veu com ens creuem un cotxe i el deixem passar... posant-nos a la dreta de la carretera! Això va ser el primer dia, encara no havíem agafat el truquet d'anar al revés, i com que ens creuàvem tants pocs cotxes a l'illa, vam tenir un lapsus! :)

Sobre el segon vídeo, són les impressions d'en Sebastian. L'última escena és a la platja d'Aberdeen, on vam deixar la càmera gravant com pujava la marea.

Reinauguració

2011-02-04T16:54:00.008-05:00

Al mateix temps que escric aquestes línies bec un te i miro Orgull i prejudici a la televisió. Podria ser més britànica, la situació? Difícilment, jo dic! Ja fa un mes i un dia que sóc a Anglaterra, espero que mica a mica aniré posant el bloc una mica més al dia. Com a mínim que aquesta entrada serveixi per a la (re)inauguració, que és sens dubte el que menys m'agrada d'escriure!

Apa, us deixo amb una fotografia de casa meva de fora! És la casa de l'esquerra (la del cotxe), el pis de dalt:

I el conte, així com la neu, es va fondre

2009-07-05T15:03:00.009-04:00

[Entrada frustrada, inacabada i latent durant un any i mig]

Ja fa un mes i vint dies que vaig deixar el Canadà. En tot aquest temps amb prou feines he tingut temps per mirar amb nostàlgia aquests nou mesos que ara se'm presenten com l'episodi més surrealista de la meva vida, ja que la tornada va ser a ritme de la Pompeu. L'objectiu d'aquesta entrada és senzill: donar una mort una mica més digna a aquest blog, deixar clar que no, ja no pedalo que pedalo en algun punt remot del segon país més gran del món. Ja des del Canadà se'm feia inconcebible la idea de no tornar mai. Ara se'm fa impossible aquesta idea. En aquests nou mesos he visitat els indis cree a ribes de la badia James, l'extensió més meridional de l'oceà Àrtic, la inhòspita Terranova, la cosmopolita Toronto, la bilingüe Mont-real, etc.

Només em resta explicar un darrer viatge, i és el que em proposo fer a continuació.

Allà on es pon el sol

Eren els últims dies de la meva estada al Canadà, i van resultar de tal manera que entre un examen i un altre em quedaven quinze dies lliures. L'Anna, la meva companya de viatge a Terranova, ja havia acabat els exàmens feia dies, de manera que entre les dues vam decidir que, ja que ja coneixíem prou bé l'est del país, havia arribat el moment d'avançar en direcció cap a l'oest, posant Vancouver com a meta. La resta d'estudiants internacionals tenien exàmens o familiars (motius prou forts d'ancoratge a Ottawa), de manera que, un cop més, les dues que vam embarcar-nos al viatge vam ser l'Anna i jo.

El viatge

Canadà, com ja he dit, és el segon país més gran del món, amb els seus 8.000 quilòmetres d'ample ben bons que fa, i els quals creua de punta a punta una autovia [...]

Pedala que pedala

2009-04-20T20:05:00.005-04:00

La bona vida, la bona vida, que diu la gent. No serà tant, quan cada dia he d'anar a la biblioteca per intentar treure'm les cinc assignatures d'Ottawa i començar a barallar-me amb les cinc de la Pompeu, a distància. Aquestes dues setmanes seran estudiar, escriure, estudiar, escriure, i així anar fent, amb poques hores per fer res més. Però no em queixaré: el simple pensament que, quan s'acabi la feina, s'acaba l'etapa outaouaise, és ben descoratjador i em fa posar la pell de gallina.

Però, com que ja se sap que tan estudiar tampoc pot ser bo i que s'ha d'alternar l'esforç físic amb el mental, avui, amb la Zeinab, la Nelly, el Pierre i el Johannes, hem llogat bicicletes i hem fet una volteta a Ottawa... una volteta que ha acabat sent de 40 o 50 quilòmetres! (depèn de les fonts, però jo em decanto pels 50 quilòmetres). Ottawa és una ciutat enorme. ENORME. Només cal dir que, amb una població de 860.000 persones, la densitat és de 278'6 habitants per quilòmetre, sense comptar l'àrea metropolitana. Tret del que és el centre de la ciutat, tot està dispers, de manera que dins la ciutat hi ha llacs, boscos i, fins i tot, una granja experimental.

El recorregut que hem seguit ha estat tot al llarg del riu Ottawa durant una bona colla de quilòmetres i hem tornat per un camí el doble de llarg per no passar dues vegades pel mateix lloc. El camí, maquíssim, tot i que tot plumat de fulles i marró. Ben bé que sembla que siguem a una tardor catalana, més que a la primavera! Els arbres sense fulles, tot marró i el terra cobert de les fulles dels arbres que la neu va cobrir.

Al principi, passant vora l'antiga via de tren i vora el riu Ottawa (la rivière des Outauais):

Paisatges de tardor al mig d'Ottawa:
Retorn vora el canal Rideau, extraordinàriament baix:

Hivern fred, primavera regalada

2009-04-18T20:12:00.007-04:00

Podrán cortar las flores,
pero no podrán detener la primavera

Pablo Neruda

Pot ser que encara no hi hagi flors. Pot ser que encara no hi hagi fulles als arbres. Pot ser que els llacs encara estiguin gelats. Però sentir la primavera ja és inevitable, i Ottawa està en, com en diuen ells, un spring mood. I servidora també, oh i tant! Després d'aquests llargs mesos d'hivern, d'ombra i de semireclusió, ens aferrem als rajos febles (i no tan febles!) del sol com una paparra a la seva víctima. I és que ja ho deia en Neruda... podran tallar les flors, però no aturaran la primavera.

Fotografies de l'Omega Park, divendres 10 d'abril:
Fins i tot aquestes bestioles han deixat d'hivernar:

I mica a mica ens anem despertant

2009-04-17T21:15:00.026-04:00

Fa segles que no actualitzo... motiu pel qual cada dia fa més mandra actualitzar, perquè cada dia hi ha més coses a dir, i en un tres i no res això es converteix en un cicle viciós. Des de l'última vegada que vaig escriure és evident que ha passat de tot (un mes al Canadà!), però en destacaré sobretot l'esperada mort lentíssima de l'hivern (i la fi de l'exasperant mes de març), amb la conseqüent tornada a la vida del país: animals per tot arreu (en dos dies, pel meu jardí hi ha passat un ós rentador, una mofeta i centenars d'esquirols i corbs), gent corrent i en bici a absolutament tota hora, d'altres prenent el sol, menjant gelats, etc.

I nosaltres, aquí enredats amb els exàmens, no podem quedar-nos pas tancats dintre amb aquest bon temps que fa, després de tots aquests mesos esperant que fes bo, motiu pel qual cada dia anem a "estudiar" a la terrassa de la universitat. Però ja se sap que amb el bon temps, d'estudiar poc...

D'altra banda, tots som ben conscients de què significa que s'acabi l'hivern. Cada dia d'hivern que passava, era un dia menys d'estar al Canadà. Ara que s'ha acabat, tots sabem que això significa que hem arribat ja a la recta final. Per això no era pas estrany veure en els diferents blogs homenatges a l'hivern i als últims monticles de neu, que al capdavall són per a nosaltres els nostres particulars rellotges de sol.

També aquestes dues últimes setmanes he tingut l'única visita aquí al Canadà, el dia 30 de març va venir la Marina fins el 13 d'abril, dues setmanes molt ben aprofitades. Vam anar a festes de degustació, vam visitar Ottawa, Mont-real, Toronto, Kingston, les Mil Illes i l'Omega Park, vam assistir a classe de llengua cree (awashish-ak!) , vam celebrar una Pasqua amb molt, molt, de menjar, i vam anar més cops que dies era aquí en Tims Hortons. Els catorze dies van donar de molt, així que en lloc de fer una llarga explicació, simplement deixaré fotos amb comentaris, que, tu, tinc molta feina a fer, encara!

Dilluns, 30 de març, arribada i Taste Party
El primer dia que arriba la Marina (va, i neva), la porto a una Taste Party organitzada per la facultat de Lingüística, en la qual ens donen una pastilla (Miraculous Pill, sona fatal) que feia que durant una hora tot el que provessis fos dolç. Vaig menjar més taronges, tangerines, mandarines, llimones i llimes que en tota la meva vida. Jo li'n dic la Festa dels Cítrics. Ah, i vaig fer un tastet ben petit (per molt dolç que fos, encara podia sentar malament!) de vinagre blanc. La Marina es devia pensar que solc pendre'm pastilles d'aquestes cada dia... Per cert, a pesar del nom, no és pas una droga (crec!).

Dimecres, 1 d'abril, Mont-real
Un dia plujós a Mont-real, però divertit. El més destacat és potser l'ascens al Mont-Royal (la segona vegada per a mi), amb pèrdua inclosa (la segona vegada que m'hi perdo, també. A la tercera va la vençuda!). Encara hi havia molta neu, la qual amagava els camins. Vam estar donant-hi voltes unes quantes hores!

El barri xinès:
Vista de Mont-real des del Mont-Royal:
Dijous i divendres, 2 i 3 d'abril, Ottawa
Primer dia de visita guiada per Ottawa. El divendres ens trobem la Manon, l'Alice i la Kat que van a veure la gran final de la lliga d'interpretació de la Universitat d'Ottawa, en francès. Ens hi unim. És en francès, i sobta veure una cosa tan i tan reamericana en francès. Els gags, molt divertits.

El tòtem del Confederation Park:
La caseta de les Beaver Tails:
Dissabte, 4 d'abril, Toronto
Dia molt i molt ventós. De Toronto veig el mateix que l'últim cop i, a més, el Kengsinton Market, que m'agrada molt, és prou similar al Camden de Londres. Però el que més recordo de Toronto és el vent. Uf...

Kensignton Market:
Chinatown, Toronto:
Diumenge, 5 d'abril, les Cascades del Niàgara
Impressionants de nou el que és les cascades en sí, però només girar el cap es trobes submergit en el que podria passar per ser una barreja entre Port Aventura i Las Vegas. Té la seva gràcia, però en la meva opinió no casa amb la impressió que causen les cascades.

Les cascades canadenques:
Les cascades dels Estats Units:
De dilluns a dijous, del 6 al 9 d'abril, Ottawa
Neu (un centímetre de neu a mig abril!) i molta feina per a la universitat. Dijous, com és de requeriment, visitem el Museu de les Civilitzacions i, de passada, acabem de veure Ottawa.

El Parlament al fons, el riu Ottawa i servidora:
De camí cap al Parlament:Les tiges de les tulipes
Divendres, 10 d'abril, Omega Park
El Johannes el suís (que només arribar a Ottawa es va comprar un cotxe) ens condueix fins l'Omega Park, on hi ha tot d'animals. És una mica com un safari però al Canadà. Es poden tocar els caribús i els cèrvols. Veiem óssos, óssos rentadors, porcs senglars, guineus àrtiques, llops, caribús, wapitís, capricorns (o sigui quin sigui el seu nom). Fa molt bon temps, fem un picnic a l'exterior. Hi ha un llac magnífic, amb vistes molt boniques per ser aquesta època de l'any (en què els arbres caducifolis encara no tenen fulles).

Baixant (i perdent-nos) pel camí prohibit del Parc Omega:
Perduts pel mig del Parc Omega, tot al voltant hi havia reixes molt inquietants: els animals perillosos eren al nostre costat de les reixes o a l'altre?Aquesta màquina va ser la que ens va servir per a trobar el camí de nou:De nou al cotxe, veiem óssos...capricorns...búfals i bisons...cabretes i caribús...
Dissabte, 11 d'abril, Kingston i les Mil Illes
També amb el Johannes i l'Anna, els suïssos, anem aquest cop a Kingston (la capital de Canadà abans d'Ottawa) i les Mil Illes. Kingston és una ciutat molt bonica, les Mil Illes és maco també, però fa tota la pinta que no és la millor època de l'any per anar-hi. Anem a un mirador altíssim, però està tancat, de manera que ens enfilem a un elefant per contemplar les Mil Illes (de les quals en veiem una porció ben petiteta). En tornar, encara ens veiem amb ànims de fer una mona.

En un llac a mig camí, sent enduta per la corrent:
En homenatge al ferrocarril més antic del Canadà, a Kingston:El mirador des d'on es pot veure les Mil Illes (ni en broma es veuen totes), que malament rai, estava tancat:
Però vam trobar el nostre propi mirador:
I per fi, després de vuit mesos al Canadà esperant-ho, vaig veure un inukshuk! Era minúscul, però millor això que res!
Diumenge, 12 d'abril, Pasqua
Al matí, els internacionals celebrem la Pasqua a casa de l'Anna, i al migdia juguem a un joc d'aquests del tipus "assassí", però amb tres homes-llop. Molt divertit. Al vespre, anem a casa la Christine, la meva mentora, on m'ha convidat a sopar-hi el típic sopar de Pasqua.

La nostra mona:
Els ous que vam pintar:
Els Pasquals:
Jugant al joc dels homes-llop:
La teca:
Pintant els ous:
En plena batalla dialèctica, acusació i defensa:

I per cert, ja em queda menys d'un mes perquè se m'acabi la bona vida!!!

El piano

2009-03-19T20:41:00.007-04:00

Doncs heus ací el famós piano desafinat del Carriage House, una casa rural perduda per les afores de Grand-Falls Windsor, una ciutat perduda al centre de Terranova, una illa perduda per l'est del Canadà. Vaig preguntar a la propietària si el piano es podia tocar i ella, maquíssima però sorpresíssima, em va dir que sí. Un parell d'hores més tard, quan d'estranquis vaig anar a tocar el piano, vaig entendre per què estava tan sorpresa: feia tant de temps que ningú el tocava que ja ni la propietària (la Regina) devia recordar que era allà. Hi havia notes que fins i tot se solapaven amb l'anterior, i les tecles s'enganxaven. Però ha estat la meva única experiència pianística al Canadà i potser la pitjor que he tingut en els diferents pianos del món que he tocat, i per això, per patètica que sigui, li dedico una entrada al blog. Al final, tot i el "No!" que se sent fluixet de l'Anna, vaig parar de tocar perquè ja sentia la ira del Beethoven planar sobre meu! (Per cert, "l'està desafinat" anava per la càmera, no per l'Anna que gravava, que és suïssa i tan sols té nocions de català!)

Dimarts passat vam celebrar St. Patrick, tots de verd i en un pub irlandès (el The Aude Dubliner), va ser molt divertit. Aquí al Canadà hi ha gent de tot arreu i totes les festes tradicionals de cada lloc són també festes tradicionals canadenques! (serà perquè els falta tradicions pròpies?)

Les Cowboys! Les Cowboys!

2009-03-14T23:25:00.004-04:00

A la fi! Un concert magnífic, espectacular, fantàstic, a Gatineau (la ciutat quebequesa veïna a Ottawa), al teatre Ovation, amb quasi tots els integrants de l'expedició Waskaganish. M'ho he passat molt i molt bé. Les Cowboys Fringants ("els cowboys ben plantats") és un grup quebequès molt i molt popular (fins i tot a França i Suïssa), que en les seves cançons tracta temes d'actualitat, amb una música boníssima i una lletra del mateix nivell. No he fet cap vídeo del concert, perquè no es podia, però us deixo alguns vídeos per als que encara no hi esteu iniciats (a hores d'ara ja en sou ben pocs!).

Plus rien
Les etoiles filantes
Entre deux taxis
Joyeux calvaire

Per cert, magnífica la violinista/acordionista/pianista/guitarrista/etc. Una actuació brillant.

Sopar internacional

2009-03-14T12:51:00.004-04:00

Per fi vam fer el ressagat sopar internacional que dúiem arrossegant mesos i mesos! La Zeinab de Síria en va ser l'amfitriona, i va estar molt bé. Hi havia menjar per donar i per vendre, de tot arreu: provençal, siri, libanès, suís, francès, georgià, colombià, cubà, xinès, etc. Jo vaig cuinar una paella, que encara va quedar prou bé! M'hi vaig passar la tira d'estona cuinant... A la foto, la paella és a l'extrem esquerre de la foto, amagadeta darrere una fiambrera d'amanida provençal.

I la sorpresa del dia, hi ha una altra noia que parla català (és de València) a Ottawa! Jo que estava convençuda que era l'única, que arrogant que sóc, hehe. Feia més de dos mesos que no parlava en català amb ningú cara a cara, i se'm va fer estranyíssim, se'm creuaven els cables i em feia l'efecte que era a Barcelona, en un pis d'estudiants, potser el de la Laia i la Maria. I el pitjor... Cada dos per tres, posava un "I mean..." entremig les frases a mode de muletilla (falca, en català), i m'entrabancava amb les paraules. Se'm feia estranyíssim parlar en català, de debò, fins i tot em costava! Tan sols espero que no conservaré l'horrible "I mean" quan torni a Catalunya!!!

Tres esquetxos

2009-03-11T20:17:00.006-04:00

De xèrifs i ordres judicials

La meva habitació té tres finestres, i una de les quals dóna a l'entrada, de manera que puc controlar qui va i ve a i de la casa. Total, estava d'esquena a aquesta finestra precisament, fins que una ombra s'ha posat damunt meu. He fet un bot, perquè aquests dies estic sola a casa i no m'espero pas que vingui ningú. M'he girat, i tenia un senyor policia ben corpulent i el meu propietari. Han picat a la porta i m'he afanyat a obrir-los. "És ella?", que fa el policia. "No, no!", que faig jo. Efectivament, no sóc jo: em diu el propietari que el policia és el xèrif d'Ottawa, que ve a foragitar la meva companya de pis per incompliment de contracte, fa tres mesos que no paga lloguer i, de fet, fa tres mesos que no li he vist el pèl. Però no, no l'han segrestada, perquè s'ha endut tots els seus enredos i fins i tot ha tancat el seu compte bancari.

Ara, casa meva ja té un pany nou i està tota plena de papers i ordres oficials penjades per tot arreu dient que la meva ex-companya de pis no pot entrar a la casa sota cap condició. El propietari ja m'ha encomanat dues responsabilitats (massa!):

Estar pendent de quan arribi la companya de pis no morosa de les vacances a Mèxic, obrir-li la porta i enviar-la a parlar amb el propietari, i
No obrir sota cap circumstància la companya de pis morosa, sota risc de confraternitzar amb l'enemic.

De pastissos i tes

Avui he anat a la universitat, més tard del que tenia pensat gràcies a la meva companya de pis morosa. A la universitat, m'he reunit amb la meva companya del treball de neurolingüística, (a qui conec de fa una setmana només) i m'ha convidat, així, juste comme ça, a un trossot de pastís enorme, d'un pastís que havia fet ella. Així com així. Just després, havia quedat amb la meva mentora, i hem anat al cafè Nostalgica. Hem pres un te i, abans que pogués treure la cartera per pagar el meu te (egoïsta de mi), ella ja els havia pagats tots dos! Si és que són encantadors, aquests canadencs!

De décalage horari

Un fragment d'una conversa pel messenger. Hora a Canadà: 8:11 del vespre. Hora a Barcelona: 1:11 de la matinada.

Martí diu: hora local?
Mariona diu: avui 8:11pm, que ja hem canviat l'hora
Martí: a aquesta hora encara no havia passat el barçaaaaaaa
Mariona: i què farà el barça?
Martí: 5-2!!!
Mariona: guanyarà?
Martí: i passarà a 1/4 de la champions

Que hi ha de millor que rebre visites del futur i que t'expliquin les bones noves!

El declivi de l'hivern

2009-03-08T14:13:00.003-04:00

Ottawa s'està fonent i ja hem adoptat l'horari d'estiu. Ja ha vingut la primavera! Amb la diferència que aquí és la més agradable de les primaveres a quatre graus de temperatura. Els carrers s'omplen de gent, els estudiants ja mengen als patis exteriors de la universitat i no em cabrien a les mans si volgués comptar quantes persones he vist amb pantalons i samarreta curts i sandàlies. Jo, per ara, ja he canviat de l'abric i les botes de -40ºC a l'abriguet marronet de Barcelona i unes bambes. Ara sí que ja som de patac a l'estiu! I, és que, com diuen els ottavians... "Welcome to Ottawa, where optimism is a necessity of life": benvingut a Ottawa, on l'optimisme és una necessitat vital.

Aniversari a Ottawa

2009-03-04T20:43:00.005-05:00

Després d'haver passat l'aniversari en un camió, tocava celebrar-ho bé, i vam anar a un restaurant mexicà, Ahora, que estava molt bé. Quasi que monopolitzàvem la sala, ja podeu veure quanta gent que hi havia. En resum, érem: 11 francesos, 3 canadenques, 2 suïssos, 1 japonès, una síria, un cubà i una catalaneta. Començant per l'extrem més esquerre i anant resseguint la llista, érem: la Laura (Canadà), la Katia (França), l'Anna (Suïssa), el Johannes (Suïssa), l'Antoine (França), la Zeinab (Síria), servidora, el Florian (França), l'Alice P. (França), la Stacey (Canadà), la germana i el nòvio de la germana del Pierre (França), el Pierre (França), la Nelly (França), l'Alice T. (França), el Tatsuya (Japó), la Caroline (França), el José (Cuba), la meva mentora la Christine (Canadà) i l'Anne-Claire (França). Una bona colla! Tot sigui per celebrar l'arribada dels dos aneguets!

Viatge a Terranova

2009-02-27T13:11:00.039-05:00

Terranova i Labrador, la província més deixada de la mà de Déu, una terra abrupta, escarpada, de dimensions exagerades. Terra inicialment de la tribu dels beothuks, va ser l’escenari del primer contacte entre Amèrica i Europa quan els víkings van fundar l’assentament L’Anse aux Meadows, donant inici a la llegendària Vínland. Des de llavors, parlar de la història de Terranova equival a parlar de la història dels immigrants anglesos, irlandesos, portuguesos, francesos i dels baleners bascs que van anar-hi deixant la seva empremta. Avui dia, no queda cap membre de la tribu dels beothuks en morir l’última dona el 1829, de manera que l’illa és habitada ara pels fills dels immigrants que van posar els peus a l’illa i van decidir quedar-s’hi, desenvolupant una civilització completament encarada al mar, a l’oceà Atlàntic. I les seves cultures i tradicions es respiren en l’aire fresc de Terranova i Labrador.

El meu viatge de nou dies inclou tan sols part del territori de Terranova, va ser una setmana en la qual perseguíem el temps, que se’ns escapava de les puntes dels dits. I no vam arribar a veure tots els MUST SEE de la província, que inclou: Labrador, la península nord de l’illa de Terranova, Twillingate i altres territoris i poblats de pescadors amb penya-segats i costes retallades impressionants. Aquesta entrada serà llarga: podeu llegir-ho tot, llegir en vertical, llegir en diagonal o mirar les fotografies.

Descripció del viatge

Quan vam sortir d’Ottawa, només teníem dues coses clares: que aniríem a Terranova i que la primera nit la passaríem a Quebec. Tot i així, poso de manera esquemàtica el que va resultar d’aquests nou dies d’aventura, per ajudar una mica a concebre el tot de manera més fàcil:

Dissabte, 14 de febrer: d’Ottawa (Ontario) a Quebec (Quebec)

Diumenge, 15 de febrer: de Quebec (Quebec) a Moncton (Nova Brunsvic)

Dilluns, 16 de febrer: de Moncton (Nova Brunsvic) a North Sydney (Nova Escòcia)

Dimarts, 17 de febrer: Terranova: Port-aux-Basques, Corner Brook, Grand-Falls Windsor

Dimecres, 18 de febrer: Terranova: de Grand-Falls Windsor a Clarenville

Dijous, 19 de febrer: Terranova: de Clarenville a St. John’s

Divendres, 20 de febrer: Terranova: de St. John’s a Corner Brook

Dissabte, 21 de febrer: de Corner Brook a Port-aux-Basques i a North Sydney (Nova Escòcia).

Diumenge, 22 de febrer: de North Sydney (Nova Escòcia) a Ottawa (Ontario)

Les dades: nou dies, 2 800 quilòmetres d’anada, 2800 quilòmetres de tornada, set hores de ferri d’anada, set hores de ferri de tornada, dos fusos horaris travessats. Aproximadament equival a anar de Barcelona a Estocolm. Desplaçament en cotxe llogat, autobús, ferri i autoestop (dos camions i una dotzena de cotxes): dotze conductors de cotxe, tres conductors d’autobús, dos conductors de camió i dos capitans de vaixell.

Aquest és el recorregut il·lustrat:

El resultat de tot plegat: un viatge genial, ple de màgia i aventura.

Dissabte, 14 de febrer del 2009

Sentint-me com un peix fora de l’aigua, em vaig anar a trobar de bon dematí amb l’Anna la suïssa davant la universitat. El meu equip de viatge era una motxilla de quaranta litres amb la roba de dos dies per passar-ne nou, un sac de dormir i una pancarta de metre i mig amb les lletres “NEWFOUNDLAND” (Terranova en anglès), en vermell i repassades en negre. Ens va costar moltíssim sortir d'Ottawa: evidentment, els cotxes no volien parar al mig de la ciutat, però bé hi havíem de sortir d'alguna manera! Vam esperar davant de l'edifici Desmarais de la universitat, amb la pancarta ben visible i el dit polze alçat (cal dir que cada dia acabava amb el dit polze congelat). Els cotxes que passaven reien, i no és d'estranyar: és com si a la via Laietana de Barcelona algú es posés a fer autostop amb un cartell fins a Helsinki. Però el cas és que va funcionar. Finalment ens va parar un home que havia fet autostop de més jove, i el qual ens va portar a l'autovia, a la sortida d'Ottawa. Un cop allà, no vam haver d'esperar ni un minut abans que un cotxe parés. Havia començat l'aventura. El conductor era un bon home quebequès, gran i voluminós: els genolls li quedaven per damunt del volant, era calb i de color rosa tot ell, i anava vestit de vint-i-un botons. Ens va dir que anava a la boda de dos nois amics seus, gays, un dels quals era del Japó. Un personatge força curiós. Tot el trajecte —un trajecte que ja em conec de memòria de tantes vegades que l’he fet i que no té cap encant especial— ens va acompanyar música de les dècades dels setanta i dels vuitanta.

Ens va deixar al centre de Mont-real, vora l’estació central d’autobusos. Feia fred i molt, molt, de vent. Mentre buscàvem un lloc arrecerat per menjar els entrepans, ens vam trobar una motxillera més perduda que un pop en un garatge. Es deia Sylvana, era de Leipzig i era estudiant de medicina, tot i que havia vingut deu setmanes a Toronto per a fer una mena de pràcticum. Vam dinar amb ella i vam estar parlant una bona estona fins que vam veure convenient tornar a la carretera. Encara no sabíem que ja havíem comès el més gran dels errors en parar a dinar a Mont-real. Amb una temperatura de -20ºC sense comptar el factor vent, vam estar-nos de les 3 a les 7 buscant bons llocs a les autovies, esperant, canviant de lloc en veure que no funcionava i tornant a començar. Després de quatre hores amb aquell fred i sense que cap cotxe hagués fet ni el més mínim gest de parar, i com que i havíem acordat que no faríem autostop de nit (aquí és quan surt la miqueta de sentit comú que teníem), vam anar a buscar l'única alternativa que ens quedava si no volíem passar la nit a Mont-real: l’autobús cap a Quebec, on dormíem la primera nit (i l’única nit que sabíem del cert on dormiríem), si bé em queda com una sensació de fracàs. Vam arribar a ciutat del Quebec a les 10 del vespre: a l’entrada de la ciutat hi havia muntanyes de neu que havien tret de la ciutat, creant una mena de muralla de neu. Eren dies de carnaval (el carnaval més espectacular de l’Amèrica del Nord, diuen), de manera que vam veure algunes escultures de neu i molts cartells, si bé la desfilada i tota la pesca ja s’havia acabat.

Aquella nit dormíem de franc, mitjançant el que se’n diu couchsurfing: un sistema mitjançant el qual pots dormir a casa d’algú (en un sofà, en un matalàs) de franc. Tot i que la definició potser no sona gaire bé, és una cosa perfectament controlada. El nostre amfitrió, Aleksandre (o Alek) era un estudiant quebequès de polítiques que vivia en un pis d’estudiants a prop del centre, amb un altre noi i una noia. Aquell pis va resultar ser un niu de freakies de tot allò que tingués a veure amb Rússia: tots parlaven mig rus, havien estat a Rússia i tenien prestatgeries i més prestatgeries de llibres i guies russos. Ben pintoresc, tot plegat. El pis en sí, era una corraleta. Però va fer el fet. Abans de dormir, en un matalàs de matrimoni al terra de la sala, vam pintar un segon cartell amb el que ens va semblar un objectiu més raonable: «Fredericton», perquè l’Alek li entrava un atac de riure cada cop que veia el cartell on hi deia «Terranova». Ens va dir que ni en una setmana no hi arribaríem.

Diumenge, 15 de febrer del 2009

L’endemà ens vam despertar molt aviat, a contracor de l’Alek, que es va haver de llevar per obrir-nos la porta i donar-nos les direccions per arribar a un bon lloc en el qual fos probable que parés algun cotxe. Tot i el mal regust del dia anterior, vam sortir cap a la carretera ben optimistes. Només sortir del pis, el fred que ja coneixem tan bé ens va venir a rebre. Estàvem a -20 graus, de manera que desitjàvem que, sisplau, parés algú aviat. Al cap d’un quart d’hora ja ens estàvem maleint per haver tingut aquella pensada. En el fred, vam treure un paper i un retolador i vam escriure «E20», el nom de l’autovia. Un minut més d’espera i va parar una dona, amb un cotxe una mica esparracat. Era la nòvia d’un camioner al qual havia conegut fent autoestop, i ens va recollir per recordar vells temps. Anava tan sols al poble de la vora, Lévy, però ja feia el fet, perquè ens deixaria a l’autovia, en un lloc més estratègic. Abans de deixar-nos, però, ens va ensenyar un parador per a camions, i ens va dir que aquest era el millor lloc per als autoestopistes. No sabíem llavors que uns quants dies més tard li faríem cas. En fi. Un cop a l’autovia, encara no havíem tingut temps de treure el nostre cartell de Fredericton que ens va parar un altre cotxe atrotinat.

Era una mare i un nen d’uns dos anys, en Léo, que anaven a Rivière-du-Loup, la nostra primera destinació d’aquell dia. Ben cofoia que estava jo, vam començar el trajecte cap a Rivière-du-Loup. Patia perquè, en ser diumenge, hi havia més aviat poc tràfic que s’allunyés de les grans ciutats, que anés cap a l’est. Vam demanar-li que ens deixés a l’autovia, just abans d’arribar a Rivière-du-Loup, perquè ja teníem comprovat que era prou més fàcil que els cotxes ens paressin. De Quebec a Rivière-du-Lou hi ha unes dues hores de camí, un camí que ja comença a ser més maco que el del primer tram. Com que parlaven en francès, l’Anna es va asseure al davant (havíem estipulat que quan el conductor parlaria en anglès, jo seuria al davant, i quan parlaria en francès, hi seuria ella), de manera que jo em vaig quedar al seient del darrere amb en Léo. Qujin nen! El més seriós i callat que he vist en la meva vida... fins que vaig prémer el detonador i va començar a parlar. Una giragonsa de paraules en francès va començar a sortir d’aquella boca sense aturador, en un volum de veu baixíssim i un to de veu perillós. I l’accent quebequès, enorme. No entenia res, res, llevat de «forêt tropical» cada cop que li ensenyava el mapa de carreteres del Canadà.

Molt simpàtics ens van deixar a la sortida de l’autovia, com havíem demanat... llevat que es van equivocar de sortida. I no me’n vaig adonar fins que ja érem allà, soles en un poble de mala mort, a un parell d’hores de fer-se fosc i sense haver fet ni una tercera part del que teníem pensat. Vam dirigir-nos a la gasolinera (el centre neuràlgic de tota població al Canadà i els Estats Units) i vam preguntar la direcció a un bon home d’uns quaranta anys que anava amb la seva filla. «Oh, yes!», ens va dir amb el més francès dels accents, i ens va acompanyar, així per així, a l’autovia amb direcció Nova Brunsvic, on no ens va deixar fins que ens va trobar un bon lloc. Els vam donar les mil gràcies i vam treure el nostre cartell de «Fredericton». Nevava. Un minut... dos minuts... i va parar un cotxe, lluny, potser trenta metres enllà. Algú que s’ho havia repensat! Sense creure’ns gaire la bona sort, vam córrer fins al cotxe, i encara no sabíem la millor part: la conductora era una estudiant de doctorat i professora de criminologia de la Universitat de Moncton, molt més enllà del que ens hauríem atrevit a imaginar que arribaríem aquell segon dia. Es deia Marie-Andrée i era de Mont-real, de manera que ja duia unes quatre hores conduint (i sis hores més que li quedaven en quasi 600 quilòmetres que separen Rivière-du-Loup de Moncton. Ens va dir que per norma general no pujava autoestopistes, però que havia fet una excepció perquè li havíem fet pena, amb la neu i tot plegat. És clar que quan condueixes sempre sembla que nevi molt més del que ho fa en realitat!

El viatge va ser llarg, però les vistes eren molt boniques. Vam creuar tots els boscos i turons de Nova Brunsvic en poc menys de sis hores, i la Marie-Andrée ens va dir que a partir d’ara agafaria més autoestopistes quan hagués de fer viatges tan llargs, perquè l’havíem entretingut una mica amb les nostres aventures. Quan vam arribar a Moncton, després de quasi 1000 quilòmetres conduint, la Marie-Andrée encara ens va fer una visita guiada amb cotxe per la ciutat i ens va acompanyar a buscar allotjament, per molt que vam insistir que no calia. La vam convidar a sopar per tota la seva ajuda, però ens va dir que no podia, que tenia que preparar un examen per l’endemà.

Moltíssim animades, però cansades, vam sopar en un restaurant mexicà ben barat. Tenia gana: no havíem dinat ni, quasi, esmorzat, de manera que el sopar va ser a les set del vespre. L’hostal, C’m Inn, era molt acollidor. Moncton és la segona ciutat més important de Nova Brunsvic, i és una ciutat funcional més que res. Gràcies a la seva localització, durant els mesos d’estiu rep molts turistes. En aquesta època de l’any, però, les marítimes (com són conegudes les províncies de l’est del Canadà) es tornen províncies fantasma, motiu pel qual les úniques hostes de l’hostal érem l’Anna, jo i un adolescent coreà més sord que el Tornassol i que encara anava a l’institut. Els principals atractius de Moncton són dos: un turó magnètic que desafia la gravetat (diuen que si hi vas en cotxe i el deixes al peu del turó, puja sol) i una gran onada que provoca les marees de la badia de Fundy, les més grans del món. Tot i així, com que no teníem cotxe propi, no vam poder anar ni a una cosa, ni a l’altra. I mira que m’hauria agradat. Però en fi, segona nit, valoració del dia: molt positiva.

Dilluns, 16 de febrer del 2009

El tercer dia de viatge em va encantar, si bé el principi va ser dur de nou: és impossible sortir d’una ciutat! Feia bo, molt de sol i no feia fred, tot i que l’espera va ser llarga. Al final, un home de gran semblança amb el comte Olaf ens va treure de la ciutat, deixant-nos a la següent sortida de l’autovia, on començaria el nostre tercer dia de road trip. Al cap d’una mica va parar un cotxet vermell i atrotinat, també. Dins, hi havia un militar jove, el soldat Reggie, que tornava de l’entrenament diari a la seu de l’exèrcit del mar de la costa est: Halifax. Ens va dir que mai no havia sortit del Canadà, tot i que havia estat a punt d’anar-se’n a Afganistan, just quan la seva nòvia es va quedar embarassada. Ara tenia ja una filla de cinc mesos. Vam entrar a Nova Escòcia. El paisatge meravellós, i és que el dia hi acompanyava. Ens va deixar a la sortida d’autopista d’Springhill, al cap d’una hora.

Passaven molts pocs cotxes, de manera que vam anar caminant fins la propera entrada de l’autopista, esperant trobar-ne més. Però res, passava un cotxe cada minut, i no paraven. Cansades de dur la motxilla a l’esquena, vam dir que faríem torns: mentre una seia per fer pena als conductors, l’altra faria parar els cotxes. I tu, va funcionar. Tan bon punt em vaig asseure sobre la meva motxilla, va parar una furgoneta de caçadors: un pare (d’uns 60 anys) i un fill (d’uns 30 anys) molt divertits i que cada dos per tres reien i deien: «They’re crazy!», i tornaven a riure. Molt amables, abans de deixar-nos a l’autovia de nou, al cap d’una hora, vam passar per un Tim Hortons i ens van convidar a una xocolata calenta «per passar l’estona mentre esperéssim». Amb la xocolata calenta en mà, ens vam disposar a esperar el següent, que va resultar ser un reverend i una gossa, l’Ivy. El reverend s’assemblava moltíssim al Derek Jakobi, i era tot ell bondat. També ell ens va atansar una hora a la nostra destinació. Abans de deixar-nos, però, ens va donar una targeta amb el seu número de telèfon per trucar-lo si ens quedàvem atrapades en algun lloc de Nova Escòcia. El següent conductor era un antic autoestopista, que venia de comprar gasoil per a la seva moto de neu. Ens va dur a Antigonish, on, abans de deixar-nos a l’autovia, ens va portar a fer una volta per la universitat i pel poble, ens va convidar a la segona xocolata calenta del Tim Hortons del dia («It’s the Maritime way!», va protestar, quan vam voler pagar nosaltres) i ens va deixar en un bon lloc per a fer autoestop, per molt que a ell li quedés més lluny de casa.

Ja començava a agafar el gustet a això de l’autoestop: cada persona que et recollia era un món, i estic convençuda que ells també pensaven que nosaltres érem un món ben curiós. Però bé, en aquestes zones, fer autoestop és una manera ben habitual de desplaçar-se. Feia un sol meravellós, que començava a apuntar perillosament cap a l’oest, baixant... baixant... Tot era la carretera i boscos i, no gaire lluny, l’oceà. En cap punt de Nova Escòcia s’està a més de 56 quilòmetres del mar. Mentre, de molt bon humor, esperàvem el següent cotxe, aprofitem per fer fotografies de l’entorn.

Hi havia un metre de neu, dura en la superfície, que hi podies caminar pel damunt si hi anaves de pressa però que, si t’aturaves, t’enfonsaves com en arenes movedisses. Aviat va parar el següent cotxe: un pick-up. En Cori, el conductor, ens va dir que tornava d’una llarga jornada de treball i que ens va agafar per no adormir-se. Ves per on, intercanvi de favors: jo et porto a la meva destinació si tu m’entretens pel camí. És just. I és que la nostra història els entretén a tots. Les preguntes més freqüents són: «Per què, a Terranova?» i «Des d’Ottawa, en tres dies?». En Cori ens deixa, contentíssimes per la nostra part, a North Sydney. Per fi! A la terminal del ferri.

Potser és per l’alegria (i l’orgull) d’haver arribat, que trobo North Sydney tan bonic. Ja és de nit, tampoc no veiem gran cosa. El primer que fem, sense perdre gens de temps, és anar a comprar bitllets per al ferri. Quina emoció, ser tan a prop! Tres dies amb un objectiu, i ara ja l’estàvem a punt d’acomplir. El fet que Terranova sigui una illa i que hagis de pujar al ferri que dura sis hores ajuda una mica a accentuar aquesta màgia que el mateix nom sembla portar i que, sens dubte, hi ha a l’illa de Terranova. Bitllets en mà —viatjarem tota la nit—, anem a sopar. Ja era el segon dia que no dinàvem ni quasi esmorzàvem. Vaig prendre una amanida de marisc típica de Nova Escòcia. Vam sopar acompanyades per un mariner jubilat que li vam caure en gràcia. Tenia un accent molt fort i no l’enteníem gens. Però a ell no li importava, parlava pels descosits, i l’Anna i jo no podíem fer res més que «ahà» amb la boca plena de marisc de l’Atlàntic. Ben tipes, vam desitjar una bona nit al mariner jubilat (ell no pujava al ferri) i vam dirigir-nos a la terminal, per esperar fins que poguéssim entrar. Mentre esperàvem, vam conèixer un altre autoestopista: un senyal tort i prou menys vistós que els nostres resant «Springdale» el delatava. Es deia Traves, i era americà, poc més gran que nosaltres, i, tot i que ara ja havia assentat el cap perquè tenia un fill de cinc mesos (també!), de més jove havia fet autoestop moltíssimes vegades. Ara ja només ho feia quan havia d’anar a algun lloc. Parlant, aviat passa l’estona, i finalment vam pujar al ferri.

El vaixell era espectacular, ni en cent anys m’hauria imaginat que hauria estat així. Però els que vam pagar poc no teníem pas dret a llitera, de manera que vam haver de passar la nit en les butaques «súper reclinables». Un cop al ferri l’Anna i jo ens vam separar per trobar algú que ens pogués dur de Port-aux-Basques (la terminal del ferri, on no hi ha res més que un autobús al dia per sortir-ne i que ja no arribàvem a temps d’agafar) a Corner Brook, la segona ciutat de Terranova, on llogaríem un cotxe. Al cap de mitja hora, l’Anna va tornar amb un grapat de camioners a la butxaca: ben bé que hi tenia la mà trencada. Em vaig avergonyir dels meus progressos: tan sols m’havia «fet amiga» de l’autoestopista americà (del qual només podíem obtenir que ens prengués la plaça en algun cotxe) i d’un mariner terranovès que viatjava sense cotxe. Sort que l’Anna hi tenia més traça. A partir d’aquí, la narració serà en present.

Dimarts, 17 de febrer del 2009

Nit i no nit al ferri. Tot el trajecte desperta, girant-me, regirant-me, estirant-me, recargolant-me al seient, amb totes les capes de roba posades, gorro de llana, guants, bufanda, samarreta tèrmica i pantalons tèrmics. I així i tot no puc agafar el son del fred que fa. Miro per la finestra: tot el mar està cobert de trossos d’iceberg, i el vaixell els va apartant a mesura que es va obrint pas cap a Terranova.

Al seient de darrere meu, el pescador terranovès també es regira: tampoc no pot dormir. Al seient de davant meu, el Traves també es regira: tampoc no pot dormir. Decideixo moure’m una mica, per entrar en reacció, i pujo a la coberta de dalt de tot. Fa un fred de mil dimonis i molt, molt de vent, però la sensació de trencar l’oceà, travessant blocs d’iceberg, és magnífica. Tot i així, aviat torno a entrar. Al matí, estic tota enfredorida, amb aquell fred que es va posant endins. Són les cinc del matí, i ja s’intueix la primera claror del dia. Estem arribant a Terranova: ja es veu terra, allà, lluny. La llum d’un far ens senyala el camí, guia de vaixells. Darrere meu, el pescador entona en veu baixa una cançó de retorn, tradicional de Terranova. La primera imatge que se’m presenta és la d’una costa retallada, escarpada, rocosa. No en va Terranova és coneguda com a «The Rock», la Roca.

En sortir del ferri m’acomiado del Traves i el pescador terranovès, els meus companys de penúries del vaixell, i anem amb l’Anna al bar del ferri, on hi esperem trobar el nostre camioner, que no arriba. Mentre vaig a la barra a demanar un te, l’Anna fa ús, un cop més, del seu dot extraordinari per entaular conversa amb camioners, de manera que quan torno ja tenim un altre taxista a la nostra disposició: en Bob, quebequès de Trois-Rivières, que ens porta tot el camí cap a Corner Brook, a la costa oest. Pel camí, ens explica que Terranova té moltíssims més ants que persones, i que són animals extremadament perillosos per als conductora, perquè surten de cop i volta a la carretera, i pobre el cotxe (o camió!) que hi topi. Així, en veure un ant, has de parar el cotxe com puguis («break») i tirar el seient enrere, perquè si l’ant impacta contra el cotxe, com més lluny estiguis de la cornamenta, millor. El cas és que des de llavors, quan som a la carretera tenim una por irracional que ens surti un ant.

El paisatge que passem és maquíssim: un hivern net, blanc, no com el d’Ottawa. Molts arbres, molta roca, molta neu, llacs gelats. En Bob ens deixa a l’entrada de l’autopista de Corner Brook i baixem caminant fins al poble, que està tot escampat com si s’escapés d’una onada per un conjunt de turons. La benvinguda a Corner Brook ens la dóna una immensa fàbrica de paper que perfuma tots els voltants.

No destacaria Corner Brook per ser una ciutat extraordinàriament bonica, però de vegades l’hivern amaga l’encant de les ciutats. La nostra visita a Corner Brook té l’únic objectiu d’intentar llogar un cotxe, cosa que no aconseguim fins les cinc de la tarda, malauradament. Un cop amb el nostre «red Impala», un cotxe espatarrant, automàtic i nou de trinca, toca decidir què fem. Com que és hivern, no anirem al Gros Morne Park, un part natural que es troba entre els més bonics i espectaculars del món a l’estiu, perquè ens hem de desviar dues hores per arribar-hi. Com que només tenim quatre dies, decidim anar cap a la península d’Avalon i, més concretament, a St. John’s, la capital de Terranova i Labrador, a 600 quilòmetres de Corner Brook.

Xino-xano, tement trobar-nos un ant (un temor que no va tardar gaire a desaparèixer), comencem el camí. El paisatge és espectacular. Condueix l’Anna, conduirà tot el viatge ella, que jo no tinc carnet. De cop, el cotxe de davant nostre para en sec, nosaltres també, el de darrere nostre també, posant-se al voral, per no topar amb nosaltres. Ants? No, un parell de caribús, maquíssims, gràcils, esvelts i elegants, travessen la carretera. També són tan perillosos? Costa de creure!

Continuem el camí, fins la propera «gran ciutat», Grand-Falls Windsor, on farem nit a l’allotjament més barat. De dues coses m’he adonat viatjant per Terranova: la única ciutat de tota l’illa és St. John’s, per molt que anomenin ciutats als pobles més grans, i l’allotjament en tota l’illa és caríssim. Així, l’allotjament més barat que trobem ens costa 40$ amb rebaixa inclosa. El Carriage House, una barreja entre hotel i casa rural, és molt acollidor, i la seva propietària era un sol. Ens va donar te i galetes fetes per ella, i em va deixar tocar el piano de la sala principal. I que bé que hi quedava, el so del piano, en aquella sala! El piano estava molt desafinat, però així i tot el resultat sonava harmònic o en una bella desharmonia, de l’estil de la música que omple sovint les catedrals.

Dimecres, 18 de febrer del 2009

Ens despertem aviat, ben d’hora, a dos quarts de set. Bé, de fet, són les set, perquè ni l’Anna ni jo ens hem recordat de canviar l’hora: mitja hora de diferència respecte a Nova Escòcia. A la taula, esmorzant, ja hi ha tres homes joves de pinta atrafegada. Vénen de Vancouver per, evidentment, motius de feina. L’esmorzar és copiós: un ou remenat, un tall de carn de porc, torrades amb confitura, suc de taronja i te. Mentre mengem, la propietària ens informa que hi ha una tempesta de neu terrible a St. John’s, la nostra destinació. L’Anna, que és suïssa, està acostumada a la neu i a conduir amb neu, però no s’atreveix a conduir: per internet la propietària ens mostra imatges de l’estat de les carreteres i no es veu ni la carretera, sinó una blancor absoluta.

Així i tot, no volem pas quedar-nos a Grand-Falls Windsor, de manera que intentem atansar-nos una mica a St. John’s. Pel camí creuem el parc de Terranova (el Terranova Park), que és impressionant, i veiem l’oceà de lluny. Però la neu i el ven fan l’impossible perquè arribem a bon port, així que ens veiem obligades a ancorar a Clarenville i esperar que millori el temps. Però no ho fa: ans el contrari. Ens quedem atrapades en un poble quasi tan petit com Vallverd, de manera que anem al primer (i únic obert durant la terrible tempesta) hotel restaurant del poble: massa car pel meu gust, però no queda més remei. Dino i sopo una soup du jour —de gall d’indi i verdures— i ens fan un descompte de vint dòlars de l’habitació quan expliquem als hotelers amb un alt grau de patetisme la nostra situació («havíem de fer nit a St. John’s, però ens ha enxampat la tempesta»). M’empipa una mica el fet d’haver-nos de tancar ja a les tres de la tarda, però com a mínim per fi he pogut estudiar una mica de neurolingüística, assignatura de la qual tinc examen només tornar de Terranova.

Dijous, 19 de febrer del 2009

Ens despertem de bon matí, ja per no trencar la dinàmica i a les vuit del matí ja som al cotxe per marxar de Clarenville. Fa sol, i amb el sol el poble és molt més bonic: descobrim que s’alça al peu d’un corredor d’aigua de l’Atlàntic que el dia anterior, amb la tempesta de nou, no havíem ni vist. El poble es considera la porta de la pintoresca Discovery Trail, que ressegueix les passes del primer explorador europeu John Cabot.

El camí cap a St. John’s, travessant tota la península d’Avalon, és molt bonic, amb el sol. Cap a les nou del matí truco a la Shona, l’amiga del nostre amic terranovès d’Ottawa, a casa de la qual passarem la nit. Li pregunto si vol venir amb nosaltres al Cape Spear, i ens diu que sí, que la passem a buscar per St. John’s.

Arribem a les deu del matí a casa la Shona, on viu amb el seu company de pis, en Jed. És una casa molt hippiosa, com diria l’Il·lu, però molt acollidora, de colors molt vius. La Shona resulta ser molt simpàtica, molt maca. I marxem cap al Cape Spear, a quinze quilòmetres de St. John’s.

El Cape Spear, «el cap de l’esperança», és el la punta més oriental d’Amèrica del Nord. Bufa un vendaval terrible, fàcilment arriba als 100 km/h. El terra està gelat i llisca molt, a la qual cosa hi ajuden les ràfegues de vent, que em desplacen sencera tot i tenir els dos peus a terra. Però fins mil ràfegues d’aquelles haurien valgut l’espectacle que presenta la figura del far esvelt retallat contra el cel i dels penya-segats abruptes trencant l’aigua esvalotada de l’Atlàntic. Vam pujar primer, amb grans dificultats, a la caseta dels vigilants del far, i a un dels cantons de la casa el vent no hi arribava, de manera que ens vam quedar una bona estona davant el blau grisós i tristoi de l’oceà, estenent la vista fins l’horitzó. Potser més enllà, molt més enllà, algú, com nosaltres, estava observant l’oceà des del cap de Finisterre, «la fi de la terra», estenent la vista fins a l’horitzó, mirant-nos en la distància, sense veure’ns.

Uns metres més enllà, s’alçava el far del Cape Spear. Vam fer-nos camí, amb penes i treballs, fins les escales —potser en podríem dir tobogan— que duien al far, ajudant-nos de la barana, que no lliscava perquè el fred i el gel havien format tot de petites estalactites que servien de punt d’ancoratge per a les mans. Una mica més amunt, la barana estava trencada, i l’Anna, que anava al capdavant, va intentar arribar a la porta del far, però va començar a lliscar, i lliscar, cap a la vora, cap al penya-segat, amb el violent oceà a baix de tot rompent amb una virulència que feia esgarrifar. La Shona, que anava just darrere de l’Anna, la va agafar amb una mà mentre amb l’altra s’agafava a la barana i, mica a mica, l’Anna va poder desplaçar-se fins a la porta del far, que estava tancada. Vam tenir un bon ensurt. Però la vista era impressionant. Entre la Shona i jo, vam ajudar a l’Anna a tornar fins la barana i vam baixar lentament, sacsejades per aquell vent titànic.

De nou al cotxe, vam dirigir-nos al Signal Hill, el turó que contempla St. John’s als seus peus, una ciutat esbarriada al voltant de l’oceà, amb un gran port i ple de cases de colors. Ens diu la Shona que les cases són de diferents colors perquè els mariners aprofitaven la pintura amb que pintaven les barques per a pintar les seves cases.

A l’altra banda del Signal Hill, es veu la costa del sud de St. John’s, amb tot de penya-segats, entre els quals hi sobresurt més que la resta el Cape Spear, enllà, amb posat ben innocent. El Signal Hill, coronat per una fortificació, va ser l’escenari de la batalla final de la Guerra dels Set Anys, en la qual els francesos van lliurar St. John’s als britànics. Avui dia és un símbol de la ciutat.

Com a cosa curiosa, hi ha un post amb indicacions en el qual s’hi indica el Titànic, a 584 quilòmetres. Efectivament, quan el 13 d’abril del 1912 es van rebre els primers informes de blocs de gel i d’icebergs en la ruta, els avisos no es van tenir gaire en compte fins que, a mesura que el transatlàntic s’atansava als bancs de Terranova, el capità va ordenar alterar una mica el rumb per evitar els enormes blocs de gel i baixar la velocitat, una ordre, aquesta darrera, que el vicepresident de la companyia es va negar a acatar perquè volia fer el millor temps en el seu viatge inaugural. Gràcies a aquesta negligència, i d’altres, potser, a les dotze de la nit del dia 14 el Titànic va col·lidir contra un iceberg, i la resta de la desgràcia ja la coneix tothom. Una de les principals activitats a Terranova a la primavera i l’estiu és, precisament, els icebergs que, deguda la pujada de la temperatura, es trenquen de les puntes de les glaceres de Grenlàndia i recorren l’Iceberg Alley «la travessia dels icebergs», que voreja tota l’illa de Terranova. Amb una velocitat de set quilòmetres a l’any, els icebergs que peregrinen al llarg de l’Iceberg Alley són els més ràpids del món, i els pescadors de la zona els hi tenen un gran respecte.

Ja eren les dotze i, com que de nou no havíem esmorzat, vam anar a casa la Shona, on vam poder tastar el veritable —i famós— esperit terranovès. La Shona ens havia preparat una mena de panets (no en puc recordar el nom) fets de farina, ou, llevadura de soja, miques de xocolata, cranberries (un fruit del bosc que no coneixem) i pepites de carabassa que vam prendre juntament amb una tassa de te mentre ella ens preparava el dinar (una sopa de nap i quinoa) mentre de fons sonava música tradicional de Terranova en un tocadiscs. En Jed, el company de pis de la Shona, també era a la cuina. El dinar era molt bo i vam allargar la sobretaula unes dues hores. Quan els dic que vull comprar un llibre de receptes per a la meva mare, me n'ensenyen un que tenen ells, ple de receptes com aquesta:

Acabats el menjar i la xerrameca, l’Anna i jo vam anar a fer una volta per St. John’s, que és la ciutat més antiga d’Amèrica del Nord. És una ciutat molt bonica i molt alegre, un poble de pescadors fet gran, amb les seves casetes totes de diferents colors. Vam fer una volta pel port, The Battery i el Quidi Vidi, les parts més característiques de St. John’s.

Des de The Battery, en concret, es veia una vista del port magnífica. Era el capvespre, i les faroles enceses li donaven un aire de poble pirata, on no m’hauria estranyat d’haver-hi vist en Guybrush Tripwood i la seva tripulació bevent rom sota la lluna plena. Vam sopar en un restaurant propi de Terranova i, a continuació, en un pub de música tradicional de Terranova, que sona igualíssima de la música irlandesa, per més que els terranovesos s’enfadin.

Divendres, 20 de febrer del 2009

La nit a casa de la Shona i en Jed la passem en un sofà llit, al menjador, on crec que no hi ha calefacció. A les sis del matí ens despertem per enfrontar-nos a unes set hores de camí fins a St. John’s. Silenciosament, guardem els sacs de dormir i preparem la motxilla i, en mirar per la finestra, ens desmoralitzem: una tempesta de neu assota la ciutat. Tot i així provem sort: tenim el temps comptat, no podem perdre més dies. Quan acabo de preparar-me la motxilla abans que l’Anna, vaig a treure la neu del cotxe. Fa molt de fred i encara tinc les botes xopes del dia anterior. Entrem al cotxe... i el cotxe no pot arrancar, perquè està encallat a la neu. L’Anna surt a treure la neu a puntades i arranquem de nou.

Tirem per l’autovia. Al principi encara s’hi veu, però cada cop menys: cada cop hi ha més neu i més vent, i la carretera rellisca. Anem a 30 km/h, som l’únic cotxe que s’atreveix a sortir de St. John’s per anar cap a l’oest. Ha passat una màquina de treure la neu fa poc, però el terra s'hi cobreix ràpidament de nou. Hi ha moments en els quals no veiem res més que una blancor absoluta. Amb prou feines no hem avançat deu quilòmetres, que decidim que no podem continuar andavant: l’autovia és de doble sentit i, en no veure la línia de la carretera, ni la carretera, ni els cotxes que s’acosten (només els llums), hem de conduir molt a poc a poc i així i tot és perillós. A l’hora de girar tenim un ensurt: l’Anna perd el control del cotxe per haver girat massa bruscament sobre un terra tan gelat, i el cotxe ens patina uns metres. És perillós continuar endavant, de manera que decidim fer marxa enrere. Aviat s’es dit: sortim pel primer lloc que trobem, seguint una màquina de treure neu, sense saber on ens està guiant. Al final fem cap davant d’un Tim Hortons, on hi parem amb gran alegria.

Al Tim Hortons hi ha dos homes, prou peculiars, que ens informen que la tempesta acabarà a les 11, hora en què començarà a ploure perquè pujarà la temperatura. Així, a les 11 ho tornem a intentar i, amb només una pausa per posar gasoil, anem tirant fins a Corner Brook, on tornem el cotxe una hora més tard que l’hora indicada. La dona del lloguer de cotxes ens cobra un dia de més i, com si fos poc, ens fa perdre l’autobús que va a Port-aux-Basques, on agafarem el ferri. Com que ja es fosc, no volem fer autoestop, i anem a un parador de camions, per preguntar si hi ha algú que vagi cap a la terminal del ferri. Al parador no hi ha cap camió, però sí un Tim Hortons, on hi entrem de nou. Els quatre dependents ens atenen a totes les preguntes i dubtes, molt amables, i truquen per demanar informació sobre el ferri. A causa del mal temps, el ferri s’ha cancel·lat i no en surt cap fins l’endemà a les quatre de la tarda. El Tim Hortons està obert les 24 hores i, com que els camioners hi van a les cinc del matí a comprar un cafè abans de començar el trajecte, decidim amb l’Anna que hi passarem la nit. Estic esgotada i ens espera una altra nit sense dormir.

Dissabte, 21 de febrer del 2009

I al Tim Hortons passem la nit, sense dormir. Fins aproximadament la una de la matinada, estem acompanyades per tot de nens d’entre setze i dinou anys que estan tan encuriosits per nosaltres com ho podrien estar per un extraterrestre, de manera que ens tenen entretingudes una bona part de l’espera. Quan ens quedem soles amb els dependents, l’Anna es posa a dormir (cansada després de les set hores de viatge) mentre jo em quedo de guàrdia i de vigia (que no se’ns escapi cap camió) mentre estudio neurolingüística, pinto un cartell «Ottawa» per fer autoestop de tornada i escric tot això que esteu llegint o que probablement heu deixat de llegir a la segona pàgina.

La dependenta se m’atansa i em pregunta si tinc gana i em fa anar al mostrador, on m’ompla els braços de muffins, bagels, galetes i dònuts! Diu que així se’ns passarà més ràpida l’espera, que l’endemà hauran de llençar tot l’estoc que els ha sobrat, i que és una pena. Em pregunto si es pensen que és que no tenim diners. Ja tenim esmorzar, postres i berenar per la resta del viatge. Les hores passen... i passen... A les sis de la matinada aparca un cotxe davant del Tim Hortons. A la matrícula hi diu Nova Escòcia. Són un pare i un fill, i deuen anar al ferri! Però no tenen lloc per a nosaltres: tenen el cotxe ple de trastos. Però poc després arriba un camioner, i li demanem si va a Port-aux-Basques i si ens hi pot portar. Es diu Erwin i té un accent tan terranovès que li hem de fer repetir cada frase dues vegades per poder-lo entendre. A la terminal del ferri, ens trobem el Bob, el primer camioner que ens va portar de Port-aux-Basques a Corner Brook a l’anada, i ens diu que ens durà amb el camió a ciutat de Quebec, que està a cinc hores d’Ottawa. És perfecte.

Diuen per la terminal que el mar està tan gelat que han hagut de fer-hi passar un trencagels perquè el nostre ferri hi passés. A les quatre de la tarda pugem al ferri, i trobem el noi que, amb el seu pare, anava a Nova Escòcia, els que no ens havien pujat perquè no tenien prou lloc al cotxe. Es diu Glenn, i ens diu que quan ja s’havien allunyat deu quilòmetres del Tim Hortons s’havien sentit malament, havien fet lloc a la furgoneta i havien tornat a buscar-nos, però llavors ja no hi érem: ja érem a l’altre camió. Ens diu que també és militar, i que també està a la base de Halifax. El ferri és diferent que el de l’anada, i no hi fa gens de fred. Pujo a la coberta de dalt de tot, per dir adéu a l’illa de Terranova, que s’allunya i s’allunya. El mar està mogut, i el vaixell balla al ritme de les onades a contratemps. Exhausta, després de no haver dormit gens al Tim Hortons, entro i m’assec en una butaca i trec els meus apunts de neurolingüística.

Diumenge, 22 de febrer del 2009

Set hores després, l’Anna em desperta, ja som a Nova Escòcia i tots els passatgers del ferri ja han baixat. Baixem nosaltres també i anem a buscar en Bob, el nostre conductor. I d’aquesta manera comença l’últim dia de viatge i el dia del meu aniversari, que passo en un camió. Avui, divendres 27 de febrer el celebrem. En Bob condueix disset hores seguides fent una pausa de tan sols dues hores per dormir, i a les cinc de la tarda del diumenge ja som a Quebec, on agafem l’autobús fins a Ottawa. D’aquesta manera, un dia abans del previst arribem a Ottawa, exhaustes però contentes.

El viatge ha valgut molt la pena, i sé del cert que tard o d’hora tornaré a Terranova, potser quan faci una mica més de bon temps. Aquesta quasi novel·la ha estat escrita pel camí, ja sigui quan ens vam quedar encallades a Clarenville a causa de la primera tempesta de neu, o quan em vam quedar tota la nit vetllant al Tim Hortons, o quan les hores s’escolaven lentament en el camió d’en Bob, i tan sols l’he passat a l’ordinador i, en algun cas, hi he afegit notes històriques i culturals. Espero que als valents que ho hagueu pogut llegir tot us hagi agradat!

Retorn de la terra nova

2009-02-23T01:03:00.005-05:00

Acabada de tornar de Terranova, deixo constància que estic molt bé abans d'anar a dormir. Al mateix temps, us deixo amb un petit tastet de la meva aventura oriental de deu dies.

Nkiskinwamasoun

2009-02-09T20:19:00.004-05:00

Aquí a Ottawa també toca estudiar de tant en tant. Avui he fet l'examen de traducció científicotècnica (l'he trobat molt fàcil), demà toca el de cree i divendres el de pidgins i criolls. De manera que ara estic intentant encabir tots els verbs intransitius del cree dins el meu cap, i les lletres se'm transfiguren, els significats se'm barregen i no hi ha manera de recordar que kishcipani vol dir «viatjar lluny» i kinipie, «afanyar-se». Però la resta de verbs i estructures gramaticals ja estan en lloc segur. L'examen de pidgins i criolls ja és més seriós i té una repercussió més ressonant pel que fa a l'assignatura convalidable de la Pompeu. És curiós perquè, mentre les classes de traducció, segons la meva opinió, són més fluixetes aquí, les classes de lingüística són més interessants, tenen un nivell més elevat i suposen molta més feina. A més tinc la sensació que els estudiants aquí saben pensar més que nosaltres... És com si els ensenyessin a pensar, a part del que els puguin ensenyar de teoria. Els ensenyen a treure les seves pròpies conclusions. Jo, efectivament, a classe de pidgins i criolls no en tinc mai cap, ni de conclusió ni d'opinió.

Winterlude revisited

2009-02-07T23:06:00.006-05:00

Avui és el segon dia del Winterlude i l'últim o penúltim per a mi (si tot va bé, la setmana que ve no he de ser a Ottawa). De matí hem anat a l'esmorzar popular consistent en tres pancakes i una xocolata calenta, i per aconseguir-ho s'havia de fer mitja hora de cua a -19ºC amb la sensació de fred. M'he glaçat, congelat. Tenia els dits dels peus que no me'ls notava, tot per poder esmorzar de franc. El que s'ha de fer per mantenir la fama de garrepa! En fi, els pancakes eren molt bons (amb xarop d'erable per sobre, és clar) i la xocolata calenta quan me l'he beguda ja estava freda :(

A continuació he anat a la biblioteca, perquè tinc tantíssima feina per aquesta setmana entrant que fa angúnia només de pensar-hi. Però feina o no, aquest vespre he trobat el temps d'anar a l'American Express Snowbowl, un escenari a l'aire lliure on s'hi fan espectacles i concerts durant les tres setmanes que dura el festival. Els espectacles mai duren més d'una hora i mitja perquè si no els espectadors mateixos podrien competir ben aviat en el concurs d'escultures de gel del Confederation Park. A l'Snowbowl, doncs, hi feien un espectacle i un concert. L'espectacle, de llum i so, es deia Ukiuk (que ves per on significa "hivern"), i n'era el tema. M'ha encantat, era impressionant. Us deixo algun vídeo, tot i que no fa gens de justícia al que era.

També podeu mirar el "tràiler" a la pàgina web oficial i un vídeo més llarg de tot l'espectacle. El concert d'a continuació no m'ha fet tant el pes: era música hardcore del Yukon, i tenia la seva gràcia, però al final es feia pesat i repetitiu. I, tot i que no feia gaire fred, aquesta tarda, quan t'estàs més d'una hora quiet el fred va entrant.

I mentre mirava l'espectacle de llum i so, sobre l'hivern, m'he adonat que no em molesta gens que sigui hivern, i que em farà pena quan s'acabi. I també m'he adonat que trobaré a faltar moltíssim el Canadà quan arribi l'hora de marxar.

Winterlude, el ball de neu

2009-02-06T22:22:00.006-05:00

Avui ha començat l'esdeveniment més important de l'hivern de probablement, tot ell Canadà: la celebració del festival Winterlude, o Bal de Neige en francès. Amb la Nelly, el Pierre i l'Anna hem anat a fer una volta pel Confederation Park i ens hem trobat en procés tot d'escultures de gel que participarien al concurs d'escultures del festival. Era impressionant i molt interessant veure amb quina destresa treballaven amb el gel els diferents esculptors. Hi havia figures que estaven especialment aconseguides.
En aquesta fotografia es pot veure a l'esquerra un atleta portant la torxa olímpica (un homenatge als jocs d'hivern de Vancouver, suposo). L'atleta, cada dos per tres, treia foc per la boca.

La volta al parc no ha durat gaire, perquè havíem d'anar a una conferència per la qual tots, tots, en diferents tandes n'havíem guanyat tiquets. El conferenciant era l'Alexandre Trudeau, fill de l'ex-president Pierre Trudeau, de qui ja en vaig parlar fa unes setmanes a propòsit del documental sobre Darfur. Aquest Alexandre Trideau és un periodista (si en podem dir així) que es dedica a fer documentals dels hotspots (llocs calents) de la Terra. La conferència ha degut ser interessant... però no m'he enterat de res. De res. Parlava amb un francès québecois que no semblava gaire difícil, podia delimitar les paraules i entenia el lèxic, paraula per paraula, però era absolutament incapaç de reformular la frase cognitivament. No sé per quin motiu, però no hi ha manera que aconsegueixi traspassar la barrera (o muralla) que hi ha entre aquesta llengua i jo. És desmoralitzant. En fi. La ronda de preguntes l'he entesa molt millor, potser perquè anava alternant anglès i francès.

Demà i demà passat continua el festival d'hivern, una setmana més de classes (o d'exàmens!) i vacances! Encara està per decidir qui, on i com marxarem. Temps al temps!

Són bojos, aquests canadencs! (II)

2009-02-05T19:37:00.004-05:00

Un altre fet curiós sobre l'estrany parlar dels canadencs: la seva manera de riure.

Si una cosa els fa gràcia, mai riuran a carcajada suelta (manllevant l'expressió de la llengua veïna). No, tan sols et diran: "That's funny!", mirant-te amb els ulls ben oberts i brillants. Ara, si una cosa els en fa moltíssima, de gràcia, allò que rius i rius fins que se t'escapa la llagrimeta del riure, diran, amb un somriure a la cara i els ulls més oberts i brillants encara: "That's hilarious!". I res, d'aquí no els treurem pas!

Segona incursió a terres americanes: Boston i Harvard

2009-02-03T23:11:00.014-05:00

Un cap de setmana, vint hores d'autobús: això és Amèrica i la resta són tonteries.

De nou, em vaig embarcar (o hauria de dir embussar?) en un viatge de moltes hores de viatge pròpiament dit i poques al lloc de destí, cosa a la qual m'hi estic acostumant a una velocitat de vertigen. En aquest cas vam anar a Boston a passar un cap de setmana (un cap de setmana dels tradicionals, dels que tenen dos dies). Així, el divendres a les 11 de la nit quatre francesos, l'Anna la suïssa i jo ja pujàvem a un autobús carregat d'estudiants d'administració i direcció d'empreses: ves per on, era la facultat de management la que organitzava el viatge. Així, a les 11 vam sortir de davant de la universitat 50 futurs empresaris i sis passarells.

El viatge va ser llarg: deu hores, però com ja és normal, viatjàvem de nit. Una altra nit doncs dormint en un transport públic, i ja en van cinc. I les que han de venir! El viatge va ser sense incidents: a la frontera tan sols em van fer confirmar que no tenia intencions de matar a ningú i ni tan sols em van fer cap pregunta estranya com ara si entrava taronges al país. Ni tan sols em van dir res per haver escrit (ai las) Machassussets en lloc de Massachusetts. Vaig dormir a mitges, com se sol fer en aquests viatges: amb el cap caient endavant, endarrere i cap als costats (els que han vist La princesa promesa poden comparar-me sense por amb el Wesley) durant la primera meitat del viatge quan seia al cantó del passadís i amb el cap rebotant contra la finestra durant la segona meitat.
Vam arribar ben de matí, a les 7. Feia fred, però amb la humitat era molt pitjor que a Ottawa. Vam anar a esmorzar en un MacDonalds, no perquè fóssim als Estats Units sinó perquè a aquestes hores no hi havia res més d'obert. A continuació vam fer una volta pels dos parcs principals que podríem considerar el rovell de la ciutat. Estava tot nevat i devia haver plogut poc després de la nevada, perquè el terra relliscava més que una pista de patinatge. Quan per fi van obrir a l'oficina de turisme (al mateix parc), vam entrar perquè ens aconsellessin.
A Boston hi ha una ruta, la Freedom Trail, el camí de la llibertat, que passa per 16 llocs històrics de la ciutat clau en la història d'Amèrica, cobrint un període de dos-cents o tres-cents anys. El camí està marcat amb una línia vermella (de vegades de maó, de vegades pintada) que serveix perquè un no és perdi... sempre que no hi hagi massa neu. Efectivament, hi havia tanta neu que de vegades tapava completament la línia, i en un moment ens vam perdre fins que un vagabund, molt amable, ens va recol·locar sobre la línia.
Aquesta última imatge és una escultura en honor alls immigrants víctima de la gran famina irlandesa. La majoria d'immigrants de Boston són irlandesos.

Això ens va tenir ocupats fins les 4 de la tarda, quan l'autobús de la universitat ens va venir a buscar per dur-nos a Cambridge, on hi havia l'hotel. I quin hotel! Quins luxes, fins i tot hi havia un barnús amb l'estampat de pell de lleopard per a cadascun. Ens vam dutxar. Quan has passat tota una nit viatjant, agafes fred, un fred que no et treus en tot el dia, us ho diu una experta. I la única manera és dutxant-te amb aigua ben calenta. A les 7 del vespre l'autobús ens va dur de nou a Boston, per sopar i visitar-ho de nit i vam tornar a l'hotel amb metro a les 12 de la nit.
L'endemà al matí el plan era de despertar-se a les 11 del matí i a les 12 dirigir-se cap a Harvard, però, ja que només havíem passat un dia i ni això a Boston, vam decidir tornar-hi ben de matí, amb metro. Vam anar a la torre Prudential, on hi ha una mena de museu de la història de la ciutat (sobretot tracta la història de la immigració, que és un percentatge important de la seva història) i, alhora, és la segona torre més alta de Boston, per la qual cosa es veien unes vistes maquíssimes de la ciutat. I és que Boston m'ha agradat moltíssim com a ciutat, moltíssim.
Cap a les 12 vam agafar el metro fins a la universitat de Harvard.

Impressionant. Però impressionant. No m'ho imaginava en absolut així. Quina pijería, tu. Vam dinar en una cafeteria que vam trobar en un dels edificis del campus de business (suposo que l'equivalent més semblant és ADE, aquí). Cal dir que ens va sortir molt barat, més i tot que a la cafeteria de la Pompeu i que la de la universitat d'Ottawa.

Els sis internacionals, en aquella sala, cantàvem com una almeja en comparació amb els futuribles empresaris de la universitat de Harvard. Els lavabos també eren una mostra de la finor i refinor que caracteritzava tot el campus. El poble estava a uns cinc minuts caminant i vam anar-hi a comprar records. Jo em vaig comprar un bolígraf que hi diu: "Universitat de Harvard".

A les tres de la tarda vam tornar cap a l'autobús i cap a Ottawa. El viatge va ser ben avorrit: vam mirar cinc pel·lícules, vam mig dormir, vam passar per la vora de la universitat de Vermont, vam parar a Vermont a encomanar alguna cosa per endur-nos i menjar a l'autobús, hores i hores d'autobús i vam arribar a la frontera. Aquest cop era la frontera dels canadencs, que són molt més simpàtics. Em van preguntar si havia comprat alguna cosa i quin era el seu valor. Jo els vaig dir que només havia comprat un bolígraf i que m'havia costat dos dòlars, i em van dir: "Vinga, passa!", rient i tot. Extraordinari, tan sompos que són de normal. Al cap de tres hores d'haver passat la frontera vam arribar a Ottawa, donant fi així a un cap de setmana diferent!

Un dia d'hivern

2009-01-29T20:09:00.011-05:00

Ahir, un dia entretingut. Vam quedar amb l'Alice, la Nelly i la Caro, tres franceses, per dinar i anar a continuació al festival d'hivern de la universitat. Vam dinar a les 11 (a les 11!!!) i a continuació vam anar a fer un recorregut pel campus. Nevava però només estàvem a -15ºC. Tot i així, no hi havia gaire gent vagant pel carrer.

Amb música de fons dels Cowboys Fringants, vam prendre per agafar forces una xocolata calenta i una mena de piruleta feta de xarop d'erable sobre la neu i, encara no havíem tingut temps d'acabar-nos-la que ens van cridar una colla de típics llenyataires canadencs. Feien una competició tir amb... destral.

Evidentment, no ho vaig provar (l'últim que tinc ganes és de tallar-me un braç amb una destral), però els llenyataires no es van desmoralitzar. Ja he dit que érem les úniques que rondaven per allà, així que ens van fer serrar un tronc. Encara no he entès gaire quina era la gràcia, era com una mica estrany, però tu, si s'ha de serrar un tronc se serra! De manera que vam fer una anella de tronc que ens vam poder quedar de record. Tot seguit ens van portar a la mena de tipi que veieu a la fotografia, on, aprofitant-se ja de la nostra disposició per fer coses estranyes, ens van reptar a veure si superàvem el record d'encendre un foc (ens donaven llenya i de tot) i fer bullir una cassola d'aigua en menys de quinze minuts. Però feia fresca per estar un quart d'hora intentant fer bullir aigua, de manera que vam dir adéu molt amablement a aquella colla de llenyataires i vam continuar l'expedició.

I és clar, com sempre que hi ha alguna cosa que se surt del normal, hi ha també una cua de castor, de manera que vam menjar-ne una (de canyella i sucre) just després de la meva segona conducció d'un trineu de gossos. Cal dir que, mentre que el primer cop els gossos anaven tan ràpid que em van fer saltar del trineu (i menjar-me un litre de neu), aquest segon cop anaven tan relents que corrent hauria anat més de pressa! Però bé, encara no he dit que tot allò era de franc, i com tots sabem... Al cavall regalat, no li mirem el dentat!

Coses de la uni: avui he anat a parlar amb la professora de Neurolinguistique per dir-li que no em veia en cor de fer l'examen en francès, que si el podia fer en anglès (aprofitem els avantatges de la millor universitat bilingüe de Nord-Amèrica!). M'ha dit que sí, que cap problema, i m'ha preguntat quina és la meva primera llengua. Tota emocionada li he dit que el català, i s'ha posat més contenta del que hauria estat imaginable. "So are you a Catalan native speaker?", com si fos una parlant d'inuktitut o de cree. Que en som uns quants milions! I a continuació m'he trobat una que va a classe de Pidgins and Creoles amb mi, que és de Belize i parla el castellà. Quan li he dit que era de Barcelona m'ha preguntat: "I no parlaràs el català, per casualitat?", pregunta a la qual he contestat amb un àvid "Oh, i tant!", hehe. Es veu que un amic seu està fent un treball sobre la sintaxi catalana i m'ha demanat si em faria res ajudar-lo amb un parell de coses.

Per algun motiu, això em fa il·lusió: no només perquè m'agrada que algú ho conegui (són ben pocs els que formen part d'aquest grup), sinó també perquè crec que sóc l'única catalana d'Ottawa, com a mínim estudiant. Qui sap si hi viu alguna família, algun treballador, algun traductor... Qui sap. Fa uns dies vaig trobar per casualitat en un blog de fa dos anys que una noia escrivia: "Doncs una catalana a Ottawa, sóc la única? Crec que sí!". La mateixa sensació és la que tinc jo.

PD: Les fotos, cortesia de l'Alice. No n'hi ha del trineu dut per gossos perquè se li va acabar la bateria :)

L'ombra de l'hivern és allargada

2009-01-27T22:39:00.005-05:00

L'hivern al Canadà mai acaba d'acabar, i això ho dic quan falten encara dos mesos perquè s'acabi. I és que ja en tinc ganes, ves! A continuació hi teniu una foto de les flors de gel. En aquest cas, eren a la porta de la biblioteca, i es veu que es "dibuixen" de manera natural pel contrast del fred de fora i la calor de dins. Quina classe!

Aquests últims dies han estat prou curiosos: després d'haver anat al documental de Darfur vam anar a la cerimònia durant la qual es donava a conèixer el logo de l'associació de francòfils de la universitat (que a mi ni em va ni em ve) em va tocar una entrada per anar a veure una obra de teatre en francès. Alhora, justament per el dia abans havíem comprat el tiquet (sis euros per ser estudiants) per anar a veure el ballet Peter Pan al NAC. Així, vaig anar al teatre dos dies seguits i havent-me gastat una mitjana de tres euros per obra quan una obra d'aquestes val dels 50 en amunt. El ballet va estar prou bé (al final era una mica soporífer, el millor era quan volaven), però l'obra en francès... buf. Primer que era en francès, que ja és un punt negatiu, però a més era un monòleg que el repetien tres vegades, cada cop una companyia diferent, i per acabar, crec que ni que hagués estat en català no l'hauria pas entès. Tot i que al cavall regalat no se li ha de mirar el dentat i aquestes coses, només vam aguantar dos monòlegs. Era horrible!!! Només podia pensar amb els pobres que havien hagut de pagar entrada!
Tots dos dies, en sortir del teatre, vam anar a l'Aude Dubliners, on toquen música en viu cada cap de setmana, a la zona del mercat. Tota aquesta setmana passada hi va haver una amiga de la Manon (la francesa que li agrada el català :D), així que no vam parar gaire. I és que a Ottawa ens agraden les visites... Eh?

I res, sembla que estem restructurant el grup d'internacionals, amb moltes pèrdues germanòfones i molts guanys francòfons. I jo que no puc evitar dir-me: si no aprenc francès ara, ja no l'aprendré mai! Però bé, no em puc queixar: ara per ara crec que ja he aconseguit arribar a ser la francòfila més postissa de la universitat :)

Són bojos, aquests canadencs! (I)

2009-01-22T20:50:00.002-05:00

Avui toca explicar un parell de particularitats sobre aquests canadencs, de qui la resta del món només podria dir-ne que porten camisa de quadres, barba pèl-roja i que són, evidentment, llenyadors. Arbre va!!! Mica a mica aniré donant una nova perspectiva d'aquest poble tan curiós:

1. El ritual de la cortesia. En preguntar a un canadenc com estàs, nou de deu vegades es pot anticipar la resposta: "Not that bad" (no gaire malament). Ah, me n'alegro que no n'estiguin gaire, de malament!

2. El ritual d'anar a classe. Deu minuts abans de l'hora, la classe ja es comença a omplir, i tot de canadencs i canadenques treuen el portàtil mini de color blanc amb què exploraran durant l'hora i mitja de lliçó el facebook per molt que no hi hagi res de nou. I, a continuació, treuen els snacks. Tots, sense excepció, per anar picant tota la classe. I quins snacks! Tot de bossetes de verdures eixutes que fan crec-crec a cada mossegada. Colibroquilets, pastanaguetes, un cogombre trossejat (o un carbassó?) i groselles per tota la classe. I es passen tota la classe menjant verduretes, fent crec-crec i mirant el facebook, i, de fons, se sent una veu feble que s'escarrassa: "La neuroanatomie est la science..."

I bé, parlant de coses dements, us deixo l'itinerari que proposa Google Maps per a anar des d'Ottawa a North Sydney (que és a Nova Scotia, Canadà, a part del North Sydney que deu haver a Austràlia). Fixeu-vos en la instrucció 44. Algú s'hi apunta?

Vaja, no es veu. Us en poso la transcripció:

42.	Gireu a la dreta a S Beretania St.	0,2 km
43.	Gireu cap a l'esquerra a Kalakaua Ave.	3,0 km
44.	Travessa l'Oceà Pacífic en caiac El trajecte passa per territori de Japó.	6.243 km
45.	Continueu endavant.	0,5 km
46.	Gireu cap a la dreta.	56 m

Entre la calor i el fred

2009-01-21T23:03:00.001-05:00

Avui hem anat a veure un documental sobre Darfur (Refuge: A Film About Darfur), una d'aquestes coses a què t'apuntes una mica a la babalà. Ha estat molt interessant i, una mica, impressionant. El documental (en francès) és obra d'Alexandre Trudeau (fill de l'ex-president de Canadà) i Jonathan Pednault, un estudiant de polítiques de 18 anys de la Universitat d'Ottawa, que ha vingut a respondre les preguntes que poguéssim tenir. Bé, aquest A. Trudeau fa documentals sobre els llocs amb més perill del planeta, amb més conflicte, com Libèria, Iraq... i ara Darfur, co-dirigit, co-escrit i co-narrat pel J. Pednault, a qui considera el seu "aprenent". Així, junts, van fer cap a Darfur, on van veure devastació, guerra, misèria, fam, il·lusió que tot s'acabés i desesperança, des del mateix lloc, com tots els darfuris, no des de la distància.

Només cal fer una mirada a les imatges que surten al Google en posar Darfur. No surten els paisatges àrids, surten morts i ferits. Darfur ja no és una regió, és un camp de batalla. En fi, m'ha impressionat força, més que res perquè el documental era molt humà i molt, molt, proper. T'ho feia sentir tot, des de la por a la desesperança. I m'ha impressionat també el Pednault aquest que, amb 18 anys, va tenir la idea de fer aquest documental, va contactar amb A. Trudeau i va estar un mes al Darfur per explicar la veritat d'aquest conflicte a la població nord-americana.

En fi, baixem una mica la temperatura. He de confessar (i em preocupa) que cada cop em molesta menys que faci tant de fred. Té les seves gràcies i les seves pegues. Ara, he de dir que els canadencs es mereixen un aplaudiment per portar tan bé l'hivern: patinar sobre el canal, fer esquí de fons en un parc, fer snowboard al pendent d'un turó, prendre xocolata calenta, rostir marshmallows en focs al terra, menjar una cua de castor sobre el canal congelat, experimentar la velocitat (i el fred) en essència fent trineu de gossos, caminar sobre raquetes de neu i, cosa que encara em que em queda pendent per fer, construir un iglú. I l'ajuntament i la universitat s'asseguren que un no perdi l'oportunitat de fer-ho tot, si vol, amb els festivals Winterlude i Winter Games respectivament. És a dir que qui es queixa d'estar a -30ºC és perquè vol.

I ja per acabar, ahir vam patir una altra baixa: la Bonnie la danesa va acabar la seva estada, i vam fer un últim sopar i celebració en un restaurant mexicà i, després, en un pub decadent que estic convençuda que no ha tocat ni una cadira des dels anys 70. Però bé, la companyia s'ho va valdre. Vam ser uns 18, dels quals un munt de francesos, tres canadenques, dos suïssos, una siriana, un cubà, un japonès i jo (i em sembla que no em deixo ningú). M'ho vaig passar molt bé però va ser una mica trist. Vam marxar del pub quan va tancar i vam tornar pel canal Rideau (el que està congelat) caminant, el José el cubà, la Bonnie i jo. Tornar caminant per un canal congelat en tornar a casa a la nit no té preu. Sobre el canal em vaig acomiadar de la Bonnie, i ja es troba a faltar, com el Tom i la Sophie i tots els que han marxat abans d'hora.

Acte d'inauguració

2009-01-21T15:42:00.000-05:00

Avui, 21 de gener, a la fi m'he decidit a començar un bloc, tot i que no en garanteixo la continuïtat ni la constància. Això és el seu acte d'inauguració, potser és poc solemne, i tan poc solemne serà el seu acte de clausura a finals, em temo, de la meva estada al Canadà.

Però sigui com sigui, benvinguts al meu bloc!