[Entrada frustrada, inacabada i latent durant un any i mig]
Ja fa un mes i vint dies que vaig deixar el Canadà. En tot aquest temps amb prou feines he tingut temps per mirar amb nostàlgia aquests nou mesos que ara se'm presenten com l'episodi més surrealista de la meva vida, ja que la tornada va ser a ritme de la Pompeu. L'objectiu d'aquesta entrada és senzill: donar una mort una mica més digna a aquest blog, deixar clar que no, ja no pedalo que pedalo en algun punt remot del segon país més gran del món. Ja des del Canadà se'm feia inconcebible la idea de no tornar mai. Ara se'm fa impossible aquesta idea. En aquests nou mesos he visitat els indis cree a ribes de la badia James, l'extensió més meridional de l'oceà Àrtic, la inhòspita Terranova, la cosmopolita Toronto, la bilingüe Mont-real, etc.
Només em resta explicar un darrer viatge, i és el que em proposo fer a continuació.
Allà on es pon el sol
Eren els últims dies de la meva estada al Canadà, i van resultar de tal manera que entre un examen i un altre em quedaven quinze dies lliures. L'Anna, la meva companya de viatge a Terranova, ja havia acabat els exàmens feia dies, de manera que entre les dues vam decidir que, ja que ja coneixíem prou bé l'est del país, havia arribat el moment d'avançar en direcció cap a l'oest, posant Vancouver com a meta. La resta d'estudiants internacionals tenien exàmens o familiars (motius prou forts d'ancoratge a Ottawa), de manera que, un cop més, les dues que vam embarcar-nos al viatge vam ser l'Anna i jo.
El viatge
Canadà, com ja he dit, és el segon país més gran del món, amb els seus 8.000 quilòmetres d'ample ben bons que fa, i els quals creua de punta a punta una autovia [...]
Ja fa un mes i vint dies que vaig deixar el Canadà. En tot aquest temps amb prou feines he tingut temps per mirar amb nostàlgia aquests nou mesos que ara se'm presenten com l'episodi més surrealista de la meva vida, ja que la tornada va ser a ritme de la Pompeu. L'objectiu d'aquesta entrada és senzill: donar una mort una mica més digna a aquest blog, deixar clar que no, ja no pedalo que pedalo en algun punt remot del segon país més gran del món. Ja des del Canadà se'm feia inconcebible la idea de no tornar mai. Ara se'm fa impossible aquesta idea. En aquests nou mesos he visitat els indis cree a ribes de la badia James, l'extensió més meridional de l'oceà Àrtic, la inhòspita Terranova, la cosmopolita Toronto, la bilingüe Mont-real, etc.
Només em resta explicar un darrer viatge, i és el que em proposo fer a continuació.
Allà on es pon el sol
Eren els últims dies de la meva estada al Canadà, i van resultar de tal manera que entre un examen i un altre em quedaven quinze dies lliures. L'Anna, la meva companya de viatge a Terranova, ja havia acabat els exàmens feia dies, de manera que entre les dues vam decidir que, ja que ja coneixíem prou bé l'est del país, havia arribat el moment d'avançar en direcció cap a l'oest, posant Vancouver com a meta. La resta d'estudiants internacionals tenien exàmens o familiars (motius prou forts d'ancoratge a Ottawa), de manera que, un cop més, les dues que vam embarcar-nos al viatge vam ser l'Anna i jo.
El viatge
Canadà, com ja he dit, és el segon país més gran del món, amb els seus 8.000 quilòmetres d'ample ben bons que fa, i els quals creua de punta a punta una autovia [...]
"de punta a punta una autovia" interessant, per quant la segona part?
ResponEliminaO a hores d'ara, un canvi de cara més londinenc?
Anònim
Heheheh A veure a veure! La segona part ja no va arribar ni al tinter...
ResponEliminaRe penso la resposta...
ResponElimina"Pues a fer rentat de cara!
PD: M'has abandonat parlant de la Mary!
Anònim"
PD actual:Això penúltim ja no calia...
Anònim