diumenge, 6 de març de 2011

Viatge a les Illes Shetland

Birmingham
Matinada del diumenge al dilluns

Són dos quarts de dues de la nit. A l'interior d'un McDonald's 24/7 del centre de Birmingham, la llum escassa pinzella una escena depriment, per la qual circulen una processó de personatges nocturns ―les cares llargues, els ulls caiguts―, estampes borroses fruit de la llòbrega il·luminació i de l'engany dels ulls cansats de tot observador. En una taula amagada, estratègicament disposada fora de la vista del mostrador, hi sóc jo i una noia i dos nois ―una catalana, la Marina; i dos alemanys, en Sebastian i en Christian. Estem matant el temps jugant a cartes, explotant fins la sacietat el joc d'El Mentider. Vora la taula, se'ns acumula una barricada de motxilles; sobre la taula, una única beguda: fem torns per fer la consumició de rigor. De tant en tant, un de nosaltres treu el telèfon mòbil i sense ni tan sols amagar una ganyota informa la resta que no han passat gaires minuts des de l'últim cop que ha mirat l'hora.

Són les dues de la matinada quan arriba un que ha begut una mica massa, s'asseu voreta meu i exhala l'últim sospir abans de caure en la inconsciència del son. Una treballadora del torn de nit del McDonald's, de mirada psicòtica i posat militar, sacseja el borratxo sense miraments. Un cuiner d'origen indú i semblant nerviós li fa uns copets tímids a l'espatlla, se li veu a la cara que prefereix que no es desperti. Arriben els paramèdics, que li aixequen la parpella superior i li enfoquen la llanterna a la pupil·la. «Come on, come on», repeteixen. Ja hem deixat de jugar. L'establiment es va omplint de curiosos. El borratxo romanceja, s'hi està tan bé, en la inconsciència! No vol despertar-se. Una paramèdica demana a la treballadora del posat militar si encara fan batuts d'aquells tan bons, que li'n ve de gust un. Entremig del renou, els quatre jugadors de cartes ens aixequem, ens abriguem i ens posem la motxilla. De la mateixa manera com hem entrat, tres hores abans, ara ens en anem, mig encorvats sota el pes al llom, deixant lloc per encara més curiosos.

Autocar de Birmingham a Aberdeen
Nit del diumenge a matí del dilluns, 9 hores

En arribar a l'estació d'autobusos, veiem que l'autocar de dos pisos que ens portarà en trajecte directe a Aberdeen ja hi és i que, desafortunadament, ja és gairebé ple. Pugem al pis de dalt i ens asseiem on podem. En Christian i en Sebastian desapareixen cap al davant de l'autocar. A la Marina li toca una dona grossa al davant que està ben estirada i una noia a la vora que dissimuladament li va fent cops de colze per guanyar territori. Jo no tinc més sort, la meva companya de seient té la seva pròpia tàctica, va fent cops de cul per guanyar-me uns centímetres, però jo no cedeixo. Tot i així, dormo d'una tirada fins que arribem a Glasgow, ja de matí. Escric al diari: «Tot just ara hem aconseguit un lloc per dues persones per a cada una, tot el viatge l'he fet vora d'una noia negra que anava prenent possessió del meu seient a cada minut que passava a base de cops de cul. Això és la guerra! Està plovent i fa pinta que deu fer força fresca. Des de l'autocar, des de l'altra banda d'un vidre tintat que publicita la companyia, Glasgow es veu una ciutat grisa, tristoia, de ciment. Tinc curiositat, per això, per veure el recorregut de Glasgow a Aberdeen. Ara comença a nevar! I uns flocs de neu més grans!».

Aberdeen, la ciutat del granit
Dilluns

Després de nou hores a l'autocar, arribem una mica cansats a Aberdeen a les dotze del migdia. Esmorzem al Cafè Costa de l'estació de trens i busos i anem a l'hostal, el Youth Hostelling International. Està prou bé, ens donen una habitació per a quatre. Sense gaire pressa, sortim a explorar una mica el barri i comprem uns espaguetis i salsa de tomata per fer el dinar, mentre els nois dinen els seus sàndvitxos que s'han endut des de Birmingham (duen una bossa enorme plena de menjar!). Cap a les 5 anem tirant cap a la ciutat vella i, en voler baixar fins la catedral de granit i cap a la platja fem cap, ja fosc, al capdamunt d'un turó des del qual es veu d'una banda tot Aberdeen il·luminat (Aberdeen, la nuit!) i, de l'altra, la platja negra com la gola del llop i el far. Bufa un vent de mil dimonis (no sabíem que allò no n'era més que el primer tastet). Un altre fragment del diari: «Hem tornat a la ciutat vella i hem sopat en un restaurant xinès, jo una sopeta de 3'75 lliures morrominses. Com que fa poc he estat malalta i encara m'estic recuperant i com que la Marina n'està ara i sembla que té febre, hem tornat aviat a l'alberg mentre els nois s'han quedat pel centre. Demà és el meu aniversari...».
Dimarts

Vint-i-quatre anys. Uf. Comencem el dia anant a esmorzar en un Cafè Nero (per ara des que som a Escòcia només hem anat a llocs italians i xinesos!) i tot seguit baixem de nou a la ciutat vella, travessant l'Union Street, el carrer principal de la ciutat. Molts dels edificis d'Aberdeen són de granit, i li donen a la ciutat un to gris, apagat. Amb la intenció d'arribar fins al far, ens creuem un dels pocs gratacels de la ciutat, i en Sebastian i en Christian proposen de pujar al pis més alt per poder tenir una bona vista d'ocell de la ciutat. Sembla que és una cosa que fan sovint, perquè s'estranyen quan els comento que mai he pujat en un gratacels qualsevol per veure una ciutat des de dalt. Tant a la porta exterior com interior de l'edifici ens trobem una persona que ens l'obre sense demanar explicacions, i entrem a l'edifici com a cal sogre. Sembla un edifici de l'Ajuntament d'Aberdeen, però quan arribem al pis de dalt de tot (17è) fa més aviat pinta de ser algun tipus de residència. La vista des de dalt de l'edifici és prou bona, a una banda es veu tota la ciutat estesa llarga i ampla com és, a l'altra banda es veu el blau grisós del Mar del Nord. Crec que agafaré per costum aquesta pràctica de pujar als gratacels en els futurs viatges que faci!
En baixar, preguntem pel far i, seguint les indicacions una mica ambigües que ens dóna un transportista, arribem a la platja. És el que més m'agrada d'Aberdeen. Del passeig surten cada uns 30 metres unes escales de pedra massissa que baixen a la platja i la separen en petites cales. Baixem en una de les cales. Un rierol dificulta que puguem arribar a la sorra sense mullar-nos, però ho aconseguim. Ha sortit el sol i, ja us ho dic jo, quan surt el sol en aquesta illa, de cop i volta tot es veu molt més bonic. És marea baixa, i veiem com puja lentament. Toquem el Mar del Nord, ens fem fotos amb les lletres «Aberdeen 2011» escrites sobre la sorra compacta i humida, juguem a escapar de les onades. I a continuació tot passa molt depressa: la Marina comenta: «No ens enxamparà la marea, oi?» i jo responc: «Va, i ara, no ho veus, si puja molt lentament». I, de cop, com responent al meu desdeny, una gran onada vinguda de qui-sap-on, lentament però sense sense pausa avança cap a nosaltres. Passa a passa lentament ens enretirem, però incomprensiblement no hem calculat bé la distància, i ens posem a córrer cap a l'últim racó de sorra lliure perquè no ens enxampi l'aigua freda de mig febrer. De cop, ens trobem sitiats entre l'aigua de l'onada que avança amenaçadorament i el rierol... Segons més tard, estem tots xops fins a mitja cama!
Amb les botes fent xip-xop ―la Marina i en Christian se les han tretes i ara van descalços, amb les botes de la Marina es podria omplir tot un cossi d'aigua―, caminem en direcció cap al far, per acabar descobrint que ens hi separa tot el canal d'aigua que connecta amb el port. Desistim, i anem a dinar en un Burger King davant la platja. Un cop dinats i una mica més eixuts, tornem a l'alberg per buscar les motxilles i anem a la terminal de ferry, després d'haver comprat un succedani de sopar en un Marks&Spencer.

Ferri d'Aberdeen a Lerwick
Vespre i nit del dimarts i matinada del dimecres

Són les set del vespre quan entrem al ferri, de la companyia Northlink. Ja és ben fosc. El vaixell en sí és una passada, té de tot i més i l'interior sembla el d'un hotel de cinc estrelles. Al bar de la proa trobem una taula amb quatre butaques i comencem a jugar a un joc de cartes que els alemanys anomenen Rommé i que tardo déu i ajut a entendre que es refereixen al Rummy, una mena de Continental. Uns altaveus ens informen que el vaixell estarà dues hores calibrant, que pel context em sembla entendre que es refereix a que estarà dues hores per trobar el punt d'equilibri i no balancejar-se tant, i és que déu n'hi do com es balanceja! De fet, es balanceja tant, que abans que hagin passat les dues hores notem com el cap ens balla una mica. Al cap d'una estona, comencem a notar com l'estómac comença a fer de les seves. No m'he marejat mai en vaixell ni en ferri, i estic convençuda que, a mi, això no em passa. En Sebastian, que un cop va estar deu dies navegant pel sud del Mar del Nord, ens explica que a la proa és on més es nota la sensació de mareig.

Sortim a la coberta de la popa (l'única oberta als passatgers) perquè ens toqui una mica l'aire. S'hi està tan bé! El cel és negre com la gola del llop, no hi ha ni una estrella. El vaixell dansa entre les onades, que s'aparten esverades, i deixa en el mar una estela blanca que la foscor engoleix. M'imagino un mapa, ens veig com un puntet minúscul enmig d'aquest gran bassal d'aigua que és l'oceà atlàntic. Lluny, a l'est, hi ha una mica d'il·luminació, sembla que resseguim la costa d'Escòcia. Ens aboquem sobre la barana lateral, i intentem mirar endavant, cap al nord, d'on bufa un vent furiós que duu gotes de la pluja i del mar i que ens fueteja la cara. Ens quedem una bona estona a la coberta, contemplant absorts l'oceà. De cop, se m'apropa en Christian i em comença a parlar de «creepy places» i de com el vaixell li recorda a la pel·lícula Ghost Ship, i quan em començava a explicar una llegenda negra d'un castell abandonat en un bosc a Alemanya, començo a sentir un feble: «Happy Birthday to you...». Em giro i em veig la Marina amb un pastís de xocolata entre les mans, amb les espelmes «24» (apagades, el vent les ha bufat per mi!). Em fa molta il·lusió, no m'ho esperava gens, pensava que ja ho celebraríem en arribar a les illes. Qui m'ho hauria d'haver dia que algun dia celebraria l'aniversari al mig de l'oceà! Ara bé, amb l'estómac remogut com el tenim, optem per no menjar pastís fins que, com a mínim, portem un parell d'hores ben ancorats!

És un viatge molt mogut. Quan tornem a entrar dins del vaixell (estic tota salada com si m'haguessin tirat vestida al mar i m'haguessin posat a assecar!), tornem a la proa, on el vaixell fa uns bots que ens hem d'agafar a les baranes per no caure. La Marina i jo caminem en ziga-zaga, de punta a punta dels passadissos, els nois caminen una mica més rectes, però els treballadors del ferri caminen més rectes que els models en les passarel·les! Entre tot, quan arribem a la proa, tan sols tinc temps d'agafar una bossa de plàstic qualsevol i abans d'arribar al lavabo... Bé, és fàcil d'imaginar-se la continuació. Quin desastre, la primera vegades que vomito el dia del meu aniversari! Després d'això (i perquè pot molt ben bé ser que el meu cas hagi sentat precedents), ens mudem a la popa del vaixell, on els moviments són menys bruscs i, a una mala, podem sortir a la coberta. Després d'això, em sento com nova i quan anem a dormir en un banc molt còmode del vaixell (amb una bufanda embenant els ulls perquè no tenen la cortesia de tancar els llums), m'adormo d'una tirada i no em desperto fins l'endemà al matí, quan les moviments del vaixell són tan bruscs que les cadires es belluguen i les coses se'ns mouen amunt i avall sobre la taula fins que cauen al terra.

En Sebastian ens informa que està malalt, ja són dos malalts de quatre. Sortim a la coberta, el ferri està travessant tot de petites illes difuminades entre la boirina que entela la postal. En cada cap i en cada illa s'hi veu la llum d'un far que malda per fer-se veure entre la blancor. Mai dels mais havia vist tants fars junts en la meva vida!

Illes Shetland
Dimecres

Un cop el ferri s'ha aturat, esmorzem dins del vaixell mateix el que havia de ser el sopar del dia anterior i encetem el pastís de xocolata del meu aniversari, mentre esperem que descarreguin els vehicles. Som els últims passatgers que quedem al ferri, ens aixequem i mentre ens carreguem les motxilles la Marina senyala fora de la finestra: «Mireu, aquell ocell que té el cap sota l'aigua i el cul tan negre! I allà n'hi ha un altre! I un altre! Ai! Són foques!». Sí, unes cinc o sis foques que ens han vingut a rebre juganeres entre el moll i el vaixell! És la primera vegada que vaig veure foques, i em va fer molta il·lusió. Un bon principi molt prometedor a les illes Shetland!
A partir d'aquí el relat serà en passat. És el que té escriure en dies diferents, sense fixar-m'hi gaire i sense ordre ni concert :) Per exemple, el parell de paràgrafs que vénen a continuació són els últims que escric de tota aquesta entrada, i seran de qualsevol manera perquè no recordo gaire com va anar tot. Teníem clar que llogaríem un cotxe, de manera que només sortir de la terminal ja vam dirigir-nos cap a l'oficina de lloguer de cotxe tot seguint el mapa que vaig dibuixar de qualsevol manera sobre el revers dels meus bitllets d'autobús cinc minuts abans de sortir de Beckenham. El cotxe que ens van deixar era un Ford Fiesta blanc, com que tots teníem menys de 25 anys només podíem tenir un conductor.

Amb la Marina al volant (exactament cada cop que entrava al cotxe buscava el cinturó amb la mà esquerra al cantó contrari, pobra), vam dirigir-nos a Scalloway, seguint les indicacions del meu mapa. Ens va costar Déu i ajuda (ajuda d'un vell pastor) trobar el B&B, que era espectacular. Les habitacions eren una passada, i l'amfitriona, la Beth, era maquíssima. Ens va explicar que encara no teníem les habitacions preparades (havíem arribat abans del compte), però així i tot ens va deixar deixar-hi les motxilles. Ens va preguntar si havíem planificat ja algun tipus de recorregut i, com que no ens hi havíem preocupat gaire, ens va escriure una llista d'indrets que podíem visitar. Abans de deixar-nos sortir, ens va proveir de botes impermeables, gorros de llana i capelines. No ens imaginàvem fins a quin punt eren necessaris!
Aquell primer dia recorreríem el sud de Mainland (l'illa principal), el dia següent ens dirigiríem a les illes del nord i el tercer dia ja ho veuríem. Així, vam començar la ruta que ens havia marcat la Beth en un mapa que ens va donar.

Badia Gulber Wick, primer contacte amb el vent, la pluja i els trencants d'onades espectaculars:
Badia de Fladdabister:
Aith Wick:
Vam continuar el recorregut cap al Mossy Hill, el turó molsós, des d'on hi havia una molt bona vista, però de cop i volta, en pujar, ens vam submergir en un mar de boira que ens va impedir veure res. Així, vam continuar cap al sud, parant a dinar a l'aeroport de Sumburgh, un dels únics llocs de totes les Shetland on es pot menjar alguna cosa a l'hivern. L'aeroport era per vols nacionals (escocesos, s'entén), i em va sorprendre moltíssim que de cada vint persones, només una era dona i els altres homes. Nosaltres, amb les botes d'anar a regar i les capelines, semblavem pagesos acabats de sortir de l'hort:
Vam continuar cap al sud, fins a la punta més meridional de Mainland, Sumburgh Head, on s'hi alçava un far:


Aquell vespre, en Sebastian es va posar malalt. Tenia febre i es trobava malament, de manera que el vam deixar al Bed&Breakfast amb la Beth i l'Ian (ja eren com els pares) mentre la Marina, en Christian i jo anàvem a sopar a Lerwick. A la carretera, la nit era tranquil la, fosca; només una lluminositat al final de la carretera (de Lerwick, la capital) i els fars d'uns pocs cotxes trencaven la foscor. La ràdio estava encesa, pero cap de nosaltres hi paràvem gaire atenció. La música sonava fluixa i amb interferencies constants. Estavem tots tres en silenci, jo, des del seient del darrere tenia la vista perduda al cel. En la foscor del cel. I de cop vaig fer un bot al seient. El Christian es va girar, esverat: "What's going on?" "A star, there's a star on the sky!". Una petita esperança que, al cap i a la fi, potser sí que veuríem les aurores boreals!

Vam aparcar a l'embarcador, com ens havia aconsellat la Beth en un accent molt escocès ("parrrk in the pierrr") i vam sopar en l'únic lloc que vam trobar obert, ben poc típic i tradicional (la globalització ja ha arribat als llocs més insospitats...). En sortir vam passar pel The Lounge, un pub shetlandès. Es veu que cada dimecres s'hi reuneixen músics espontanis i toquen una mica de música de les Shetland. Quan vam arribar, hi havia un violinista, un parell de flautes i un al piano. La música era com me l'hauria esperat, força cèltica. El dia següent, en Christian no se li va ocórrer res més que dir-li a la Beth que «the music was funny» i, tot i que va intentar amagar-ho crec que la nostra amfitriona es va ofendre una miqueta! Al pub hi havia gent de totes les edats compartint taula, i no cal dir que ens van mirar ben sorpresos quan vam entrar. Gairebé ens miraven amb tanta curiositat i insistència descarada com al bar de Vallverd... :P
Vam sortir cap a les 11 i vam anar directament al cotxe. El camí de tornada entre Lerwick i Scalloway era molt fosc i ara el cel era un mantell tot recobert d'estrelles. Vam parar en un dels punts més foscos que vam trobar i vam aparcar el cotxe al voral de la carretera. El cel era fosc i estrellat, sí, però no hi havia rastre de les aurores. Vam recolzar-nos contra el costat del cotxe i vam alçar la vista. Vam identificar Orió, les dues Ósses i, és clar, l'estrella polar. L'últim cop que havia vist les estrelles va ser a Ivars (aquí a Londres ni la possibilitat n'havia tingut), i em vaig adonar que a les Shetland tota la volta celeste estava com tirada més cap al nord, totes les constel·lacions i l'estrella polar estaven més cap al nord de com estan a Ivars. És difícil d'explicar, però en aquell moment em vaig adonar que érem molt al nord, ja que podíem veure el punt de referència del Pol Nord molt més proper. En fi, el cas és que no vam veure ni el més petit indici de les aurores, i al cap de deu minuts, congelats, vam tornar a entrar al cotxe i vam tornar cap a Scalloway.



Recorregut cap a les illes del nord

Dijous

L'endemà al matí, en Sebastian ja es trobava millor, si bé encara empiocat. Ja teníem dos malalts a l'expedició! La Beth, per la seva part, no deixava de sorprendre'ns. Ens va preparar un esmorzar escocès molt i molt consistent, ja que deia que només hi havia una estació de servei amb menjar oberta en tot el recorregut que faríem aquell dia. Ens va posar un bol amb porridge i un plat amb botifarra negra, salsitxes, un parell d'ous ferrats, tomata i bacon, i ens va torrar dues llesques de pa a cadascun. Mentre sopàvem, la Beth ens va explicar que les aurores no sempre són tan espectaculars com surten a les fotografies i que de vegades costen una mica de veure. Ens va explicar que, quan les aurores són blanques, al principi semblen fars de cotxes que vénen del nord. Un cop esmorzats, vam sortir del B&B amb pas lent i cerimoniós, plens com estàvem.

Aquell dia anàvem cap a l'illa més septentrional, Unst, que era alhora una de les més boniques, segons la nostra amfitriona. M'agradaria poder dir que el clima havia millorat una mica respecte al dia anterior, però va ser ben al contrari. Vam pujar amunt i amunt, entremig de pastures daurades sota un cel gris brillant, deixant enrere tot d'ovelles i d'aquesta espècie de ponis únics de l'illa. Per arribar a Unst, havíem d'anar fins al tot de l'illa Mainland, travessar l'estret fins l'illa de Yell, creuar tota l'illa de Yell i travessar l'estret fins a Unst. Vam arribar sense problemes a la primera petita terminal just quan el ferri estava a punt de sortir. Era increïblement barat. Vam embarcar, érem tan sols quatre cotxes, i el trajecte durava uns vint minuts, que vam aprofitar per pujar al vaixell per xafardejar una mica com era. Em va sorprendre moltíssim el fet que fos ben luxós! Vam anar al luxós lavabo i vam tornar al cotxe just a temps per desembarcar.

Vam continuar amunt, creuant ara Yell. Es diu que: «Yell is hell, but Unst... oh, Unst!», referint-se al fet que l'illa de Yell és erma, morta i lletja mentre que Unst té fama de ser l'illa més bonica. Ens va dir la Beth que en realitat Yell és també molt bonica si t'allunyes de la carretera principal, però que el problema era que tots els qui creien el contrari era perquè utilitzaven l'illa simplement cap a un viaducte cap a la més famosa Unst. I és això exactament el que vam fer nosaltres. Vam creuar la pastura groguenca (potser una mica més ensopida que la resta) de Yell sense intenció de desmentir l'opinió generalitzada i vam arribar a la terminal de Gutcher, Yell, just a temps per poder agafar el ferri que estava a punt de marxar. En aquest segon transbordador (que ja més que un vaixell era un rai) hi havia només un altre cotxe.

Vam continuar el nostre camí cap al nord. Tot i haver estat al Canadà i haver-hi trepitjat l'oceà Àrtic, mai havia estat tan al nord com ara, com em recordava constantment el paisatge: Unst va resultar un festival de cartells indicant les «most northern» coses de tota la Gran Bretanya. A la centraleta de correus «most northern», vam comprar postals que vam enviar amb el segell especial «Britain's Most Norherly's Post Office, Baltasound, Unst, Shetland» des de la bústia «most northern» de tota la Gran Bretanya. Mentre compràvem postals de frarets (puffins) i aurores boreals, vam preguntar a la cartera de l'oficina si veuríem alguna de les dues coses abans de marxar de les illes. La dona ens va dir que deien que s'esperaven unes aurores molt espectaculars en els propers dies si s'aclaria el cel, i ens va comentar que ella feia tres anys que no en veia... si bé també ens va reconèixer que no mirava gaire el cel. Pel que feia als frarets, ja ens va assegurar que no en veuríem, perquè, com a Terranova, a l'hivern emigren.

Vam continuar enfilant amunt, i vam passar pel cementiri «most northern» (làpides i creus senceres cobertes de molsa i una làpida que destacava sobre totes les altres per ser nova, brillant i per l'epitafi que ens va dur de cap una bona estona: «In Memory of Marion M. Sutherland, died 17th November 1929 aged 18 years, beloved wife of William Mathewson, died 1st April 1991, aged 87 years, also their infant son Robert Scollay»), l'església «most northern» (una església moderna, petita i simple metodista que feia pinta que la majoria de visitants són curiosos) i el poble «most northern».
Vam seguir pujant i cada quilòmetre que pujàvem la boira era més densa. El nostre objectiu era el turó de Saxa Vord, un dels més alts de les Shetland, des d'on havíem de veure el parc nacional de Hermaness (un dels més bonics del país i dels més concorreguts pels amants dels ocells) i Muckle Flugga, el far més septentrional de la Gran Bretanya, que es troba en un petit illot. El far en qüestió va ser construït pel pare de R. L. Stevenson, i es veu que l'escriptor va basar-se en la forma de l'illot per localitzar la seva novel·la L'illa del tresor. Ara bé, al turó de Saxa Vord ens hi esperava una decepció. La boira era ara tan espessa que tan sols s'intuïa la forma del Hermaness endinsant-se en l'oceà però del far i l'illa de Muckle Flugga no se'n veia ni rastre.

La carretera arribava fins una estació d'un radar naval que havia estat operatiu entre el 1940 i 1945 que a partir d'aquest any es va convertir en base de comunicacions i radar de la RAF, la força aèria britànica. Ens vam posar les capelines i les botes d'aigua i vam sortir. El vent que bufava era tan fort que semblava que arrencaria la porta del cotxe. Vam caminar fins l'extrem i vam comprendre per què les guies de viatges recomanen que els viatjants que es dirigeixen a aquella punta de l'illa no portin pantalons impermeables: a diferència d'altres indrets de l'illa, la terra no acabava en un penya-segat, sinó en una baixada pronunciada dels prats humits en què, si el viatjant despistat rellisca, és d'allò més probable que mai ningú torni a saber d'ell. Personalment, tot i que no duia pantalons impermeables, pensava que la meva capelina de monjo tibetà s'ocuparia de fer-me relliscar de totes formes, i vaig intentar no atansar-me gaire al final de la terra.

Vora l'estació de la RAF s'hi alçava un petit turó i, mentre la Marina, en Christian i jo fèiem un parell de fotografies a un poni que s'havia apropat a la valla d'un prat proper, en Sebastian va desaparèixer en la boira turó amunt. Com ja he dit, feia un vent espantós, i no se sentia res de res. En veure que en Sebastian havia desaparegut de la vista, vam començar a pujar el turó tots tres, recordant les intrigants paraules de la guia: «if you slip, you will slide more easily». Els cabells em fuetejaven la cara, gairebé no podia tenir els ulls oberts i em costava de moure amb la capelina, que feia efecte vela de vaixell. Pujàvem lentament, assegurant cada pas que avançàvem.

Aviat el vam distingir, amb els contorns borrosos contra la blancor, ben amunt del turó amb els braços estesos. «Més enllà», va dir, pletòric, quan vam arribar on era, indicant amb el dit el mar de boira que hi havia davant nostre, «no hi ha res, només el Pol Nord». Només algú que ha estat en un extrem inhòspit de la Terra pot entendre per què és especial sentir-se tan lluny de tot, assotat pel vent i la pluja, abraçat pel vent, abraçat pel fred, sobre un terreny tan inhòspit que ni tan sols els arbres hi volen crèixer. Només sentir la frase: «Més enllà no hi ha res, només el Pol Nord» és suficient per donar sentit a aquell viatge fred i incòmode. Fred i incòmode, sí, però especial. Únic. Màgic, gairebé m'atreviria a dir.

De tornada cap al B&B, vam parar a Gloup, al nord de l'illa de Yell, unes sis milles enllà de la carretera principal. Gloup Voe és una ria pronunciada vora d'on, l'any 1881, va tenir-hi lloc la desgràcia més gran de les illes Shetland, quan van morir 58 pescadors (la majoria de Gloup) que van sortir a pescar en les seves barquetes i que els va sorprendre una tempesta. Només es van trobar 7 cossos, els morts van deixar 34 vídues i 85 orfes. Vora la ria l'any 1981 van erigir-hi un memorial, cent anys més tard, consistent en una escultura de pedra d'una dona amb un nadó en braços, que mira l'horitzó esperant en va que torni el seu marit. Quan la Beth ens n'havia parlat al matí, la seva cara era una ombra de pesar... i no vaig poder evitar que em sorprengués com un accident que havia tingut lloc tant temps encara la podia afectar tant.
En tornar al B&B estàvem esgotats. Ens vam dutxar tranquil·lament i vam descansar una estona. Com que encara no havíem provat el menjar autòcton, vam decidir que aquell vespre soparíem en un restaurant propi de les illes. No recordo el nom del restaurant (que ens va recomanar la Beth, és clar), però el que sí que recordo (l'estómac és agraït) és que ens van portar un marisc boníssim, tot i que als nois els va costar un ronyó i mig. En sortir, en Sebastian, a qui li havíem explicat l'intent de veure les aurores del dia anterior, va dir que volia tornar-ho a intentar. Que aquest cop, com que ja hi érem tots quatre, sí que les veuríem. Era aviat, encara no les 10 del vespre, i vam decidir que ens allunyaríem més de Lerwick que el dia anterior, perquè la possible contaminació lumínica no ens amagués les aurores. Va ser així com va començar l'autèntica caça de les llums del nord. Vam pujar i pujar, sempre agafant la carretera o camí que enfilava més cap al nord, sense importar-ne la importància. En Christian tenia descarregat el mapa de les illes al seu mòbil i tenia un localitzador GPS, de manera que no ens vam preocupar gaire de cap a on anàvem o deixàvem d'anar. Al cap d'una estona vam parar.

Érem en un camí rural. Vam apagar el motor i els llums del cotxe, i vam sortir. La nit era tan estrellada com l'anterior, però a part d'això, res. Vam forçar la vista, en direcció cap al nord. Era com si penséssim que si ens concentràvem prou, apareixerien. Va ser en Sebastian qui va trencar el silenci. «Mireu! Mireu!», assenyalava cap a una dèbil lluentor llunyana, «són les aurores, n'estic segur!». «Que va, és un poble!» «Mira, si és un cotxe!» «No, no, la llum continua!» «Però perquè es mou així?» «Us dic que són les aurores!» I de cop, es van fer molt més evidents, una pols blanca bellugant-se en la part baixa del cel. Vam recordar les paraules de l'empleada de l'oficina de correus d'Unst: «Fa temps que no les veig, però diuen que aquesta setmana, si el cel és clar, seran impressionants!». O sigui que vam decidir que el motiu pel qual no eren prou impressionants era perquè no érem prou al nord, i perquè podia ser que encara hi hagués massa il·luminació.

Vam tornar a pujar al cotxe, enfredorits però emocionats, i amb un objectiu clar: pujar i pujar fins que només el mar intercedís entre nosaltres i el pol nord. Amunt, amunt. No ens vam creuar cap vehicle en cap moment. Cada cop era més fosc, cada cop estàvem més aïllats. I va ser en aquestes condicions, quan ja gairebé havíem arribat a la destinació, que se'ns va encendre l'indicador que estàvem a la reserva de gasolina, a 45 quilòmetres d'Scalloway. La Marina va fer un bot al seient de l'ensurt. Cap de nosaltres no havia pensat en cap moment que se'ns podria acabar la gasolina. Vam parar on érem, ja no calia anar més amunt, ja era fosc com la gola del llop. El vent ja tornava a l'atac i ens copejava sense escrúpols. Ara ja era innegable que ens trobàvem davant les aurores boreals, però ara ja teníem el cap a un altre lloc. Vam riure de valent de la ridiculesa de la situació, un riure una mica histèric entremig del nerviosisme i la hilaritat. Érem com la versió moderna dels estúpids viatgers que ―segons la mitologia cèltica― seguien al focs follets, esperits entremaliats lluminosos que intenten desviar els viatgers del seu camí tot retrocedint a mesura que aquests s'hi apropen.

Vam quedar-nos uns deu minuts contemplant les bellugadisses onades de blancor que es pintaven i despintaven al cel negre com el carbó. Si més no, si ens quedàvem encallats en algun punt de la illa tindríem espectacle... I vam començar a baixar, posant en pràctica la Marina tots els truquets per gastar menys gasolina: no prémer l'accelerador en pujada, no prémer en cap moment el fre... De cop, en un petit poblet pel qual vam passar, vam veure-hi una gasolinera. El cor ens va fer un bot, però no vam tardar gaire a veure que estava tancada i només es podia treure gasolina si teníem una targeta de prepagament.

Fèiem quilòmetres i quilòmetres, conscients que en algun moment el cotxe diria prou. Ara la nostra filosofia era ja la d'intentar avançar tant com poguéssim per haver de caminar com menys quilòmetres millor. Un altre poble, una altra gasolinera tancada, una altra frustració. En Christian, «the map guy» (li dèiem així perquè estudia una cosa semblant a cartografia), no treia els ulls del seu mòbil amb GPS, i de tant en tant ens comentava la situació: «Ja està, queden 20 quilòmetres de no res!... Ui, ups, 20 milles, perdó!». Al final, ja ningú tenia gens clar quantes milles o quilòmetres ens quedaven cobrir per arribar, però el petit Ford Fiesta platejat anava complint sense complaint. Ara ja sortia el cartell de Scalloway, «12 milles», «10 milles», «6 milles», «ah, que bé, això ja ho podem caminar», «5 milles», «4 milles», «3 milles», «2 milles», «1 milla». Es va apagar la llum de la reserva, ara ja sí que literalment ens movíem per la inèrcia. Ja vèiem el B&B, ja aparcàvem, i plop, allà se'ns va quedar el cotxe, perfectament aparcat vora la furgoneta de la Beth i l'Ian. Quan vam sortir el cotxe estava fastigós, ple de fang per dins i per fora, i sense ni una gota de combustible. Vam anar a dormir tot acomiadar-nos del patètic vehicle.

Nord-oest de Mainland
Divendres

Abans que ningú es despertés, vaig baixar al jardí per trucar al número de l'oficina de lloguer de cotxes ―el número de telèfon estava pintat al lateral del cotxe― per informar que ens quedàvem el cotxe un dia més. Abans de penjar em van demanar que el cotxe el tornéssim ple de gasolina i net. «Uhum, sí, és clar», vaig respondre. La magnífica Beth ens va donar una mica de gasolina que el seu marit guardava per tal que poguéssim arribar a Lerwick, i com cada matí ens va ajudar a decidir la ruta. Ja era l'últim dia al B&B i, després d'escriure al llibre de notícies, vam acomiadar-nos de la Beth. Evidentment, el primer que vam fer va ser omplir el dipòsit a la gasolinera de Lerwick i després vam anar a comprar una botella de vi catalana i xocolata alemanya per regalar-li a la Beth i al seu marit per la seva amabilitat.

Feia un dia molt maco, molt assolellat. I vam enfilar carretera amunt, creuant prats i més prats groguencs desproveïts d'arbres. Pertot hi havia ovelles i ponis pasturant. El nostre objectiu era albirar l'illa d'Uyea (pronunciat Oh yeah!), a Northmavine, la vista preferida de la Beth i a on no teníem ni idea de com arribar, perquè segons el mòbil d'en Christian el lloc no estava comunicat per carretera. Una mica més enllà de North Roe, la carretera es va convertir en un caminet i va acabar desapareixent turó amunt entremig de tres casetes molt mones si bé una mica velles ―de fet, una estava gairebé en ruïnes―. Vam sortir en Christian i jo i vam trucar a les portes de les cases. Les dues en més bon estat semblaven habitades, perquè per la finestra d'una vèiem la cuina desendreçada amb alguns pots damunt del banc i l'altra casa tenia un jardinet molt ben cuidat. Tot i així, ningú no va sortir a respondre'ns.

Quan ja tornàvem cap al cotxe, vam veure al peu del turó una petita cala on hi havia un pescador amb l'aigua que li arribava fins als genolls, caminant dificultosament amb les botes altes. Vam baixar. El terra era tot fangós i ens ensorràvem a cada pas. Quan el pescador ens va veure va sortir de l'aigua i ens va venir a parlar. Per algun motiu, des de lluny m'havia imaginat que seria ja gran, un pescador vell, i potser per això em va sobtar veure que era jove. Ens va explicar que tot just aquell dia començava la temporada de la pesca del salmó, però que encara no havia pescat res, i que estava a punt de desistir. Quan li vam preguntar sobre com arribar a Uyea, ens va informar que tan sols hi ha un caminet estret i empinat que passa per Sandvoe i que tan sols hi podríem arribar en un quatre per quatre. Quan en Christian li va ensenyar el petit Ford Fiesta amb què ens proposàvem dur a terme aital gesta, el xicot es va esgarrifar. Ens va explicar que, en realitat, no era un camí oficial, sinó que l'havia "traçat" un pastor vell veí de la zona a cop d'aixada i que, després dels dies de ruixats que havien tingut, es trobaria en molt mal estat.

Capcots, vam decidir que el millor era fer-li cas. Havíem de tornar el cotxe al cap d'unes hores i el ferri marxava a les cinc de la tarda i no era qüestió de fer el ruc. Vaig agafar la guia sobre les illes que havia tret de la biblioteca de Bromley per agafar alguna idea sobre on podíem anar, ja que havíem anat ja fins tan lluny. La guia, que era més aviat un manual sobre la flora i la fauna de les illes, deia tant i tan poc a la vegada que fins llavors no li havíem fet gaire cas. Ens va semblar que la fotografia que duia com a peu de pàgina «the battered cliffs of Eshaness looking across Calder's Geo from South Head of Caler's Geo» era molt bonica, i sense pensar-nos-hi més, vam tirar cap a Stenness i Esha Ness, des d'on la guia ens informava que podríem veure aquella vista.

La veritat és que difícilment ho hauríem pogut escollir millor. Ja el camí fins al cap d'Stenness i Esha Ness va ser preciós, sota el sol brillant que feia ara, passant entremig dels camps de pastura encara daurats per l'hivern, constantment veient el mar intens a l'horitzó. Per l'acció de les onades, s'havien esculpit al mar tot de piles de pedra i roques de formes ben curioses que sobresortien de l'aigua. A l'extrem del cap, com no podia ser d'altra manera, s'hi alçava un far a contrallum, i als seus peus la terra queia en picat sota l'aspecte d'uns penya-segats als peus dels quals les onades picaven amb gran força, desprenent explosions d'espuma blanca a cada impacte contra la roca. Ens hi vam estar una bona estona, hipnotitzats per l'anar i venir de l'Atlàntic.

Tornada
Dissabte i diumenge

En pujar al cotxe de nou, tots sentíem que el viatge havia acabat. Vam tornar a Lerwick i vam dinar de qualsevol manera al cotxe (fish and chips els nois i jo i una mena de patates fregides a la bolonyesa la Marina). Sense haver tingut temps de dedicar més temps a la capital de les illes, vam tornar el cotxe i vam encaminar-nos a la terminal del ferri. El ferri va partir puntual a les cinc de la tarda. El vaixell feia uns bots encara més espectaculars que a l'anada, em feia l'efecte que en algun moment sortiríem volant catapultats pel balanceig del vaixell. Aquest cop no em vaig marejar, si bé tampoc no vaig donar peu a marejar-me, ja que em vaig estirar ben aviat i no em vaig moure fins que ja arribàvem a Aberdeen. Els nois sí que es van marejar una mica, i la Marina del tot, fent cas a la profecia d'en Christian que abans que s'acabés el dia tornaria a veure les patates a la bolonyesa.

Vam arribar cap a les nou del matí a Aberdeen, amb el cos tot sacsejat, i les primeres hores del matí no vam ser bons per res més que no fos jugar a cartes una i altra vegada. Cap a les 12 del migdia vam decidir moure'ns una mica. Vam deixar les motxilles a la consigna de l'estació d'autobusos i vam anar cap a la platja, on hi vam passar la resta del dia. Quan es va fer fosc vam anar a l'estació d'autobusos i després d'un viatge de nou hores vam arribar a Birmingham a les quatre de la matinada. Així va acabar aquest viatge, de la mateixa manera com havia començat: en un Birmingham fred i fosc de matinada.

Recull audiovisual
Vídeos que va fer en Sebastian a la tornada. Sobre el primer hi ha dues coses a dir: totes les imatges són reals... menys la de les aurores boreals. No eren ni molt menys tan espectaculars, el vídeo que tenim de les aurores (el so és real) és negre com la gola del llop, heheh. La segona cosa és que hi ha un moment que es veu com ens creuem un cotxe i el deixem passar... posant-nos a la dreta de la carretera! Això va ser el primer dia, encara no havíem agafat el truquet d'anar al revés, i com que ens creuàvem tants pocs cotxes a l'illa, vam tenir un lapsus! :)

Sobre el segon vídeo, són les impressions d'en Sebastian. L'última escena és a la platja d'Aberdeen, on vam deixar la càmera gravant com pujava la marea.

divendres, 4 de febrer de 2011

Reinauguració

Al mateix temps que escric aquestes línies bec un te i miro Orgull i prejudici a la televisió. Podria ser més britànica, la situació? Difícilment, jo dic! Ja fa un mes i un dia que sóc a Anglaterra, espero que mica a mica aniré posant el bloc una mica més al dia. Com a mínim que aquesta entrada serveixi per a la (re)inauguració, que és sens dubte el que menys m'agrada d'escriure!

Apa, us deixo amb una fotografia de casa meva de fora! És la casa de l'esquerra (la del cotxe), el pis de dalt:

diumenge, 5 de juliol de 2009

I el conte, així com la neu, es va fondre

[Entrada frustrada, inacabada i latent durant un any i mig]

Ja fa un mes i vint dies que vaig deixar el Canadà. En tot aquest temps amb prou feines he tingut temps per mirar amb nostàlgia aquests nou mesos que ara se'm presenten com l'episodi més surrealista de la meva vida, ja que la tornada va ser a ritme de la Pompeu. L'objectiu d'aquesta entrada és senzill: donar una mort una mica més digna a aquest blog, deixar clar que no, ja no pedalo que pedalo en algun punt remot del segon país més gran del món. Ja des del Canadà se'm feia inconcebible la idea de no tornar mai. Ara se'm fa impossible aquesta idea. En aquests nou mesos he visitat els indis cree a ribes de la badia James, l'extensió més meridional de l'oceà Àrtic, la inhòspita Terranova, la cosmopolita Toronto, la bilingüe Mont-real, etc.

Només em resta explicar un darrer viatge, i és el que em proposo fer a continuació.

Allà on es pon el sol


Eren els últims dies de la meva estada al Canadà, i van resultar de tal manera que entre un examen i un altre em quedaven quinze dies lliures. L'Anna, la meva companya de viatge a Terranova, ja havia acabat els exàmens feia dies, de manera que entre les dues vam decidir que, ja que ja coneixíem prou bé l'est del país, havia arribat el moment d'avançar en direcció cap a l'oest, posant Vancouver com a meta. La resta d'estudiants internacionals tenien exàmens o familiars (motius prou forts d'ancoratge a Ottawa), de manera que, un cop més, les dues que vam embarcar-nos al viatge vam ser l'Anna i jo.

El viatge

Canadà, com ja he dit, és el segon país més gran del món, amb els seus 8.000 quilòmetres d'ample ben bons que fa, i els quals creua de punta a punta una autovia [...]

dilluns, 20 d’abril de 2009

Pedala que pedala

La bona vida, la bona vida, que diu la gent. No serà tant, quan cada dia he d'anar a la biblioteca per intentar treure'm les cinc assignatures d'Ottawa i començar a barallar-me amb les cinc de la Pompeu, a distància. Aquestes dues setmanes seran estudiar, escriure, estudiar, escriure, i així anar fent, amb poques hores per fer res més. Però no em queixaré: el simple pensament que, quan s'acabi la feina, s'acaba l'etapa outaouaise, és ben descoratjador i em fa posar la pell de gallina.

Però, com que ja se sap que tan estudiar tampoc pot ser bo i que s'ha d'alternar l'esforç físic amb el mental, avui, amb la Zeinab, la Nelly, el Pierre i el Johannes, hem llogat bicicletes i hem fet una volteta a Ottawa... una volteta que ha acabat sent de 40 o 50 quilòmetres! (depèn de les fonts, però jo em decanto pels 50 quilòmetres). Ottawa és una ciutat enorme. ENORME. Només cal dir que, amb una població de 860.000 persones, la densitat és de 278'6 habitants per quilòmetre, sense comptar l'àrea metropolitana. Tret del que és el centre de la ciutat, tot està dispers, de manera que dins la ciutat hi ha llacs, boscos i, fins i tot, una granja experimental.

El recorregut que hem seguit ha estat tot al llarg del riu Ottawa durant una bona colla de quilòmetres i hem tornat per un camí el doble de llarg per no passar dues vegades pel mateix lloc. El camí, maquíssim, tot i que tot plumat de fulles i marró. Ben bé que sembla que siguem a una tardor catalana, més que a la primavera! Els arbres sense fulles, tot marró i el terra cobert de les fulles dels arbres que la neu va cobrir.

Al principi, passant vora l'antiga via de tren i vora el riu Ottawa (la rivière des Outauais):
Paisatges de tardor al mig d'Ottawa:
Retorn vora el canal Rideau, extraordinàriament baix:

dissabte, 18 d’abril de 2009

Hivern fred, primavera regalada

Podrán cortar las flores,
pero no podrán detener la primavera
Pablo Neruda

Pot ser que encara no hi hagi flors. Pot ser que encara no hi hagi fulles als arbres. Pot ser que els llacs encara estiguin gelats. Però sentir la primavera ja és inevitable, i Ottawa està en, com en diuen ells, un spring mood. I servidora també, oh i tant! Després d'aquests llargs mesos d'hivern, d'ombra i de semireclusió, ens aferrem als rajos febles (i no tan febles!) del sol com una paparra a la seva víctima. I és que ja ho deia en Neruda... podran tallar les flors, però no aturaran la primavera.

Fotografies de l'Omega Park, divendres 10 d'abril:
Fins i tot aquestes bestioles han deixat d'hivernar:

divendres, 17 d’abril de 2009

I mica a mica ens anem despertant

Fa segles que no actualitzo... motiu pel qual cada dia fa més mandra actualitzar, perquè cada dia hi ha més coses a dir, i en un tres i no res això es converteix en un cicle viciós. Des de l'última vegada que vaig escriure és evident que ha passat de tot (un mes al Canadà!), però en destacaré sobretot l'esperada mort lentíssima de l'hivern (i la fi de l'exasperant mes de març), amb la conseqüent tornada a la vida del país: animals per tot arreu (en dos dies, pel meu jardí hi ha passat un ós rentador, una mofeta i centenars d'esquirols i corbs), gent corrent i en bici a absolutament tota hora, d'altres prenent el sol, menjant gelats, etc.

I nosaltres, aquí enredats amb els exàmens, no podem quedar-nos pas tancats dintre amb aquest bon temps que fa, després de tots aquests mesos esperant que fes bo, motiu pel qual cada dia anem a "estudiar" a la terrassa de la universitat. Però ja se sap que amb el bon temps, d'estudiar poc...
D'altra banda, tots som ben conscients de què significa que s'acabi l'hivern. Cada dia d'hivern que passava, era un dia menys d'estar al Canadà. Ara que s'ha acabat, tots sabem que això significa que hem arribat ja a la recta final. Per això no era pas estrany veure en els diferents blogs homenatges a l'hivern i als últims monticles de neu, que al capdavall són per a nosaltres els nostres particulars rellotges de sol.

També aquestes dues últimes setmanes he tingut l'única visita aquí al Canadà, el dia 30 de març va venir la Marina fins el 13 d'abril, dues setmanes molt ben aprofitades. Vam anar a festes de degustació, vam visitar Ottawa, Mont-real, Toronto, Kingston, les Mil Illes i l'Omega Park, vam assistir a classe de llengua cree (awashish-ak!) , vam celebrar una Pasqua amb molt, molt, de menjar, i vam anar més cops que dies era aquí en Tims Hortons. Els catorze dies van donar de molt, així que en lloc de fer una llarga explicació, simplement deixaré fotos amb comentaris, que, tu, tinc molta feina a fer, encara!

Dilluns, 30 de març, arribada i Taste Party
El primer dia que arriba la Marina (va, i neva), la porto a una Taste Party organitzada per la facultat de Lingüística, en la qual ens donen una pastilla (Miraculous Pill, sona fatal) que feia que durant una hora tot el que provessis fos dolç. Vaig menjar més taronges, tangerines, mandarines, llimones i llimes que en tota la meva vida. Jo li'n dic la Festa dels Cítrics. Ah, i vaig fer un tastet ben petit (per molt dolç que fos, encara podia sentar malament!) de vinagre blanc. La Marina es devia pensar que solc pendre'm pastilles d'aquestes cada dia... Per cert, a pesar del nom, no és pas una droga (crec!).

Dimecres, 1 d'abril, Mont-real
Un dia plujós a Mont-real, però divertit. El més destacat és potser l'ascens al Mont-Royal (la segona vegada per a mi), amb pèrdua inclosa (la segona vegada que m'hi perdo, també. A la tercera va la vençuda!). Encara hi havia molta neu, la qual amagava els camins. Vam estar donant-hi voltes unes quantes hores!

El barri xinès:
Vista de Mont-real des del Mont-Royal:
Dijous i divendres, 2 i 3 d'abril, Ottawa
Primer dia de visita guiada per Ottawa. El divendres ens trobem la Manon, l'Alice i la Kat que van a veure la gran final de la lliga d'interpretació de la Universitat d'Ottawa, en francès. Ens hi unim. És en francès, i sobta veure una cosa tan i tan reamericana en francès. Els gags, molt divertits.

El tòtem del Confederation Park:
La caseta de les Beaver Tails:
Dissabte, 4 d'abril, Toronto
Dia molt i molt ventós. De Toronto veig el mateix que l'últim cop i, a més, el Kengsinton Market, que m'agrada molt, és prou similar al Camden de Londres. Però el que més recordo de Toronto és el vent. Uf...

Kensignton Market:
Chinatown, Toronto:
Diumenge, 5 d'abril, les Cascades del Niàgara
Impressionants de nou el que és les cascades en sí, però només girar el cap es trobes submergit en el que podria passar per ser una barreja entre Port Aventura i Las Vegas. Té la seva gràcia, però en la meva opinió no casa amb la impressió que causen les cascades.

Les cascades canadenques:
Les cascades dels Estats Units:
De dilluns a dijous, del 6 al 9 d'abril, Ottawa

Neu (un centímetre de neu a mig abril!) i molta feina per a la universitat. Dijous, com és de requeriment, visitem el Museu de les Civilitzacions i, de passada, acabem de veure Ottawa.

El Parlament al fons, el riu Ottawa i servidora:
De camí cap al Parlament:Les tiges de les tulipes
Divendres, 10 d'abril, Omega Park

El Johannes el suís (que només arribar a Ottawa es va comprar un cotxe) ens condueix fins l'Omega Park, on hi ha tot d'animals. És una mica com un safari però al Canadà. Es poden tocar els caribús i els cèrvols. Veiem óssos, óssos rentadors, porcs senglars, guineus àrtiques, llops, caribús, wapitís, capricorns (o sigui quin sigui el seu nom). Fa molt bon temps, fem un picnic a l'exterior. Hi ha un llac magnífic, amb vistes molt boniques per ser aquesta època de l'any (en què els arbres caducifolis encara no tenen fulles).

Baixant (i perdent-nos) pel camí prohibit del Parc Omega:
Perduts pel mig del Parc Omega, tot al voltant hi havia reixes molt inquietants: els animals perillosos eren al nostre costat de les reixes o a l'altre?Aquesta màquina va ser la que ens va servir per a trobar el camí de nou:De nou al cotxe, veiem óssos...capricorns...búfals i bisons...cabretes i caribús...
Dissabte, 11 d'abril, Kingston i les Mil Illes
També amb el Johannes i l'Anna, els suïssos, anem aquest cop a Kingston (la capital de Canadà abans d'Ottawa) i les Mil Illes. Kingston és una ciutat molt bonica, les Mil Illes és maco també, però fa tota la pinta que no és la millor època de l'any per anar-hi. Anem a un mirador altíssim, però està tancat, de manera que ens enfilem a un elefant per contemplar les Mil Illes (de les quals en veiem una porció ben petiteta). En tornar, encara ens veiem amb ànims de fer una mona.

En un llac a mig camí, sent enduta per la corrent:
En homenatge al ferrocarril més antic del Canadà, a Kingston:El mirador des d'on es pot veure les Mil Illes (ni en broma es veuen totes), que malament rai, estava tancat:
Però vam trobar el nostre propi mirador:
I per fi, després de vuit mesos al Canadà esperant-ho, vaig veure un inukshuk! Era minúscul, però millor això que res!
Diumenge, 12 d'abril, Pasqua
Al matí, els internacionals celebrem la Pasqua a casa de l'Anna, i al migdia juguem a un joc d'aquests del tipus "assassí", però amb tres homes-llop. Molt divertit. Al vespre, anem a casa la Christine, la meva mentora, on m'ha convidat a sopar-hi el típic sopar de Pasqua.

La nostra mona:
Els ous que vam pintar:
Els Pasquals:
Jugant al joc dels homes-llop:
La teca:
Pintant els ous:
En plena batalla dialèctica, acusació i defensa:
video

I per cert, ja em queda menys d'un mes perquè se m'acabi la bona vida!!!